Títuba. Bruixa, negra i ramera

Títuba. Bruixa, negra i ramera

La sala Perifèria Cimarronas estrena la seva primera producció teatral escrita, dirigida i representada per persones negres, afrodescendents. Es tracta de Títuba, Bruixa, Negra i Ramera, la història d’una de les condemnades a Salem. L’obra escrita i dirigida per Denise Duncan està basada en fets reals i narra la persecució viscuda per dones negres durant els anys de 1400 i mitjans de 1700, a Europa i als Estats Units. Tituba és encarnada per l’actriu Kathy Sey.

Sinopsi

Tituba torna i es presenta davant nostre, quatre-cents anys després de ser condemnada per bruixa a Salem. Aquest personatge, basat en una persona real, està davant nostre: bruixa, negra, oblidada per la història.

A Títuba, Bruixa, Negra i Ramera, la protagonista ens porta amb ella (potser fins i tot a la seva escombra) a aquell passat en què va ser culpable de la mort de desenes de persones. O això diuen. Es comenta que era una bruixa terrible que va condemnar va obligar unes nenes a servir el dimoni, i va embruixar moltes persones innocents. Sobretot a dones, ja se sap que les dones són les acusades sempre, les bruixes, les eres, les pàries i per tant, les penades i perseguides.

Però Títuba no se n’excusa, està farta de ser el boc expiatori.
Repassa la seva història per intentar demostrar la seva innocència i finalment obtenir un judici just, i per advertir altres dones del perill constant que corren de ser condemnades. Perquè Títuba està farta, fins a límits inimaginables, de ser una més de les dones a qui es penalitza sistemàticament.

Potser -no ho sabem del cert- Títuba ha vingut com una aparició,
per cobrar-nos l’acte col·lectiu de mirar cap a una altra banda quan s’encenen les fogueres, les reals i les metafòriques. Potser ha vingut a digni car totes les que han desaparegut en flames que no les haurien d’haver consumit. Tal vegada vingui a escopir sobre tots aquells que continuen sent la flama d’aquelles fogueres. Segurament perquè el seu cos, de dona negra, ha passat segles
i continua sent penalitzat per existir, pel seu poder, pel desafiament que signi ca al sistema ser una dona negra i poderosa.

Durada:
Idioma:
Català
Sinopsi

Tituba torna i es presenta davant nostre, quatre-cents anys després de ser condemnada per bruixa a Salem. Aquest personatge, basat en una persona real, està davant nostre: bruixa, negra, oblidada per la història.

A Títuba, Bruixa, Negra i Ramera, la protagonista ens porta amb ella (potser fins i tot a la seva escombra) a aquell passat en què va ser culpable de la mort de desenes de persones. O això diuen. Es comenta que era una bruixa terrible que va condemnar va obligar unes nenes a servir el dimoni, i va embruixar moltes persones innocents. Sobretot a dones, ja se sap que les dones són les acusades sempre, les bruixes, les eres, les pàries i per tant, les penades i perseguides.

Però Títuba no se n’excusa, està farta de ser el boc expiatori.
Repassa la seva història per intentar demostrar la seva innocència i finalment obtenir un judici just, i per advertir altres dones del perill constant que corren de ser condemnades. Perquè Títuba està farta, fins a límits inimaginables, de ser una més de les dones a qui es penalitza sistemàticament.

Potser -no ho sabem del cert- Títuba ha vingut com una aparició,
per cobrar-nos l’acte col·lectiu de mirar cap a una altra banda quan s’encenen les fogueres, les reals i les metafòriques. Potser ha vingut a digni car totes les que han desaparegut en flames que no les haurien d’haver consumit. Tal vegada vingui a escopir sobre tots aquells que continuen sent la flama d’aquelles fogueres. Segurament perquè el seu cos, de dona negra, ha passat segles
i continua sent penalitzat per existir, pel seu poder, pel desafiament que signi ca al sistema ser una dona negra i poderosa.

Fitxa artística
Fotos i vídeos
Opinions de l'espectacle 4
  • Ebony Holmon
  • Ebony Holmon
  • Jordi Altarriba
  • Nath jams (nathybcn)
Articles relacionats
Teatre polític, el pleonasme

Teatre polític, el pleonasme

En una extensa entrevista publicada el 2015 a Constelaciones. Revista de Teoria Crítica, Juan Mayorga afirmava que “el teatre és la més política de les arts, i ho és per tres raons: perquè es fa […]

Enllaç copiat!