Peter Brook ens redescobreix a Tempest project els significats ocults d’una de les darreres obres escrites per William Shakespeare.
Escrita el 1612, La tempesta és una de les darreres obres que va escriure Shakespeare, la història de Pròsper, duc de Milà, apartat del seu ducat per un germà ambiciós. Refugiat en una illa en companyia de la seva filla Miranda i gràcies al poder d’Ariel, l’esperit que té al seu servei, farà naufragar el seu germà per tal de prendre venjança. Però, més enllà de l’argument, potser, com diu Peter Brook, hi ha molt més en les paraules de Shakespeare, significats que no hem copsat en la primera lectura. Els busquen aquest director acostumat a treballar amb actors i actrius de procedències diverses i la que ha estat, ja des dels temps del mític The Mahabharata, la seva col·laboradora, Marie-Hélène Estienne. Aquí, el Pròsper protagonista és un actor format en la tradició del teatre britànic, però d’origen africà, Ery Nzaramba, una tria que no és casual. I és que, si els actors i actrius occidentals estan prou familiaritzats amb elements tan presents en les creacions shakespearianes com la violència física i política, la ràbia, el sexe o la introspecció, difícilment poden explorar de manera natural un món ocult i espiritual com el que apareix a La tempestat, que els resulta aliè. Altres cultures conviuen amb la idea de déus, de màgia i de bruixeria, però no l’europea; d’aquí que, potser, com a mínim en l’opinió de Brook, li resulti menys forçat interpretar el paper de Pròsper a un actor nascut en un entorn on el món invisible és una presència més real i natural. De la mà d’Ery Nzaramba, però també de la resta d’actors i actrius, descobrirem una obra que va revelant els seus secrets i significats a mesura que avança, i que està permanent sobrevolada per la idea de llibertat. Pròsper, el primitiu Calibà al seu servei, que encarna la idea del colonialisme incipient del segle XVI, o l’esperit Ariel: en aquest muntatge, tots cerquen el seu alliberament, tot i que per a cadascun aquest concepte tingui un significat diferent.
És el retorn al Grec Festival de Barcelona de Peter Brook, un director amb una relació llarga amb la ciutat: de fet, el seu muntatge La tragèdia de Carmen va marcar el 1983 la conversió del Mercat de les Flors en espai escènic. L’última vegada que va passar pel recinte va ser l’any 2011, quan va portar a l’escenari de Montjuïc una versió nua i minimalista de l’opera de Mozart La flauta màgica (Une flûte enchantée). L’any 2019, el director va rebre el premi Princesa d’Astúries de les Arts. Era un reconeixement més a la trajectòria d’un dels grans renovadors del teatre europeu del segle XX, un fill de migrants russos la trajectòria del qual va començar a la Gran Bretanya, però que el va dur, ja als anys setanta del segle passat, a París, on va fundar, al Théâtre des Bouffes du Nord, el Centre International de Créations Théâtrales.
