Havia de ser a l’Espai Lliure la temporada passada, però un accident va impedir Jordi Martínez de seguir assajant. Convençuts que el pallasso místic de Henry Miller només el podia encarnar ell, l’espectacle va ser ajornat i arriba ara, reposat com el bon vi.

Sinopsi

Va néixer com un encàrrec del pintor Fernand Léger, després va prendre vida independent i el va il·lustrar Joan Miró. Un pallasso retirat torna a la pista a causa d’un accident. La seva veritat el convertirà en profeta d’una fe poc cristiana. Un dels relats més peculiars de Henry Miller, en defensa d’un art humanista.

Dades útils

14/04 col·loqui amb la companyia després de la funció

Idioma:
Català

Sinopsi

Dades útils

14/04 col·loqui amb la companyia després de la funció

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 4

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

El pallasso que vol ser simplement persona

Diumenge dia 14, a l’Espai Lliure vam poder veure EL SOMRIURE AL PEU DE L’ESCALA, l’obra que la temporada passada va estar suspesa per l’accident de moto patit pel seu protagonista, Jordi Martínez. Convençuts que el pallasso místic de Henry Miller -endut per la força poètica a la manera de Rimbaud- només el podia encarnar ell, l’espectacle va ser ajornat i arriba ara, reposat com el bon vi.

Un pletòric Jordi Martínez, totalment recuperat, s’ha posat en la pell d’August, el pallasso cansat de no ser ell mateix.

EL SOMRIURE AL PEU DE L'ESCALA és, sens dubte, el text més singular de Henry Miller, com ell mateix va reconèixer. August, el pallasso que el protagonitza, és un dels pocs personatges que no van formar part de la vida de l’autor. No és, en sentit estricte, un personatge real. És més que això: és un personatge de veritat.

Una proposta dirigida per Ramon Simó, qui també signa l'escenografia, d'aquesta nova versió del text traduït per Màrius Serra.

Un muntatge de teatre-circ que ens explica el moment vital de l'August, un pallasso que es busca a ell mateix i que vol mostrar-se a la gent tal com és quan s'ha desfet del seu maquillatge i del nas vermell. Un moment en el qual es planteja el dilema de continuar amb la seva tasca de fer riure al públic del circ ofegant la seva veu interior, o deixar de fer-ho i buscar una alternativa que li permeti ser ell, encara que això impliqui perdre la popularitat que ara, com a pallasso, té.

August és un personatge a la recerca desesperada de la veritat de la seva vida. Un pallasso que s’adona que és capaç de fer alguna cosa més que fer riure, que descobreix l’enorme buit que separa la persona que és del personatge que interpreta.

Una esplèndida posada en escena on s'intercala el monòleg existencial de l'August amb els moments clarament circenses. Magnífics els diàlegs entre Jordi Martínez i Joan Arqué quan interpreten el clàssic duel entre el pallasso babau i el llest i quan són l'August desencisat i l'empresari que intenta recuperar la seva figura. Magnífic Oriol Boixader en el paper d'Antoine i les acrobàcies de Griselda Juncà, que ens ha descobert la seva vessant interpretativa, que ella mateixa desconeixia, segons ens va confessar al col·loqui que va tenir lloc després de la representació.

La música original de Joan Alavedra ha estat interpretada per Tanja Haupt i el clarinet de l’Oriol Boixader amb petites participacions dels altres actors.

El vestuari de Mariel Soria recorda la plàstica de Miró, que va ser qui va il·lustrar el llibre d'El somriure al peu de l'escala traduït per Joan Oliver i publicat el 1970. També apareix a l’escenografia la reproducció de la peça de Joan Miró “Gos bordant a la lluna”.

Després de la representació ha tingut lloc un col·loqui dirigit per en Xavier Grasset amb tots els membres de la companyia, Ramon Simó i Màrius Serra, col·loqui que ha complementat d'una forma extraordinària una magnífica nit de teatre.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

16/04/2019
Victòria Oliveros Layola

El que podria ser un monòleg pur i dur, bellíssim, delicat, acaba sent un híbrid que no és ni allò ni una funció de pallassos estil ‘Rhümia’, amb fragments de gran potència lírica i d’altres per pixar-se de riure a la cadira. Entre un extrem i l’altre, no hi ha gaire res més, tot i la bona voluntat dels intèrprets de captar la teva mirada, perquè no perdis el fil de la història central (la de l’August). Potser amb una mica de tisores, tot hagués quedat més compacte. https://gaudintdelteatre.wordpress.com/2019/05/04/el-somriure-al-peu-de-lescala/

04/05/2019
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

El año pasado nos quedamos sin poder disfrutar de esta obra por el horrible accidente de moto que sufrió Jordi Martínez. Ahora, totalmente recuperado lo vemos en estado de gracia en el papel de August, un pallaso que decide dejar de serlo porque está cansado de su éxito. Necesita encontrarse a sí mismo.
Aunque volverá a encontrar la felicidad interpretando a otro pallaso.
Tampoco hacía falta 1h 40 minutos para explicar los líos de identidad del pallaso, pero tengo que reconocer que ha habido partes que he disfrutado muchísimo: los diálogos cómicos entre pallasos, su conexión y participación con el público, las maravillosas acrobacias de Griselda (sin duda lo que más me ha gustado), la puesta en escena fantástica y muy bien aprovechada y el vestuario.
Atención a la Luna de una de las obras de Miró.

02/05/2019
Josep OS

Avui al Lliure he estat veient aquesta obra de Henry Miller dirigida per Ramon Simó. La història comença quan August, cansat del seu propi èxit com a pallasso decideix acabar amb aquesta vida i buscar-la fora, més enllà del circ. Però immediatament s’adona que ha deixat de ser ell i necessita tornar al recer per retrobar-se amb ell mateix. De tornada, un fet concret que no desvetllaré li permetrà jugar a ser ell, sent un altre pallasso. L’obra podíem dir que té dues parts molt diferenciades, aquesta que ens relata la història escrita per Miller, a manera de monòleg interpretat de forma magistral per Jordi Martinez, i una altra molt però molt divertida feta a base de paròdies, gags i acudits i que recorda molt la trilogia de Rhum, Rhumia i Rhumans. Sense escenografia un escenari nu amb dues escales que els mateixos actors desplacen, però tampoc falta més. Pel que fa a la interpretació tot el pes recau en Jordi Martinez que com he dit abans està genial tant en el monòleg com en la part festiva però la resta del repartiment, Joan Arqué, Oriol Boixader, Griselda Juncà (acròbata) i Tanja Haupt (música ), tots sense excepció, estan extraordinaris. No tinc cap dubte en dir que és totalment recomanable.

07/04/2019

Deixa la teva opinió