Tot el que necessites per anar al teatre

El somriure al peu de l'escala

El somriure al peu de l'escala

Havia de ser a l’Espai Lliure la temporada passada, però un accident va impedir Jordi Martínez de seguir assajant. Convençuts que el pallasso místic de Henry Miller només el podia encarnar ell, l’espectacle va ser ajornat i arriba ara, reposat com el bon vi.

Sinopsi

Va néixer com un encàrrec del pintor Fernand Léger, després va prendre vida independent i el va il·lustrar Joan Miró. Un pallasso retirat torna a la pista a causa d’un accident. La seva veritat el convertirà en profeta d’una fe poc cristiana. Un dels relats més peculiars de Henry Miller, en defensa d’un art humanista.

Dades útils

14/04 col·loqui amb la companyia després de la funció

Video
Valoració col·laboradors

Valoració espectadors
  • Victòria Oliveros Layola

    El que podria ser un monòleg pur i dur, bellíssim, delicat, acaba sent un híbrid que no és ni allò ni una funció de pallassos estil ‘Rhümia’, amb fragments de gran potència lírica i d’altres per pixar-se de riure a la cadira. Entre un extrem i l’altre, no hi ha gaire res més, tot i la bona voluntat dels intèrprets de captar la teva mirada, perquè no perdis el fil de la història central (la de l’August). Potser amb una mica de tisores, tot hagués quedat més compacte. https://gaudintdelteatre.wordpress.com/2019/05/04/el-somriure-al-peu-de-lescala/

    04/05/2019
  • JOSE GABRIEL DEL VIEJO

    El año pasado nos quedamos sin poder disfrutar de esta obra por el horrible accidente de moto que sufrió Jordi Martínez. Ahora, totalmente recuperado lo vemos en estado de gracia en el papel de August, un pallaso que decide dejar de serlo porque está cansado de su éxito. Necesita encontrarse a sí mismo.
    Aunque volverá a encontrar la felicidad interpretando a otro pallaso.

    Tampoco hacía falta 1h 40 minutos para explicar los líos de identidad del pallaso, pero tengo que reconocer que ha habido partes que he disfrutado muchísimo: los diálogos cómicos entre pallasos, su conexión y participación con el público, las maravillosas acrobacias de Griselda (sin duda lo que más me ha gustado), la puesta en escena fantástica y muy bien aprovechada y el vestuario.
    Atención a la Luna de una de las obras de Miró.

    02/05/2019
  • Avui al Lliure he estat veient aquesta obra de Henry Miller dirigida per Ramon Simó. La història comença quan August, cansat del seu propi èxit com a pallasso decideix acabar amb aquesta vida i buscar-la fora, més enllà del circ. Però immediatament s’adona que ha deixat de ser ell i necessita tornar al recer per retrobar-se amb ell mateix. De tornada, un fet concret que no desvetllaré li permetrà jugar a ser ell, sent un altre pallasso. L’obra podíem dir que té dues parts molt diferenciades, aquesta que ens relata la història escrita per Miller, a manera de monòleg interpretat de forma magistral per Jordi Martinez, i una altra molt però molt divertida feta a base de paròdies, gags i acudits i que recorda molt la trilogia de Rhum, Rhumia i Rhumans. Sense escenografia un escenari nu amb dues escales que els mateixos actors desplacen, però tampoc falta més. Pel que fa a la interpretació tot el pes recau en Jordi Martinez que com he dit abans està genial tant en el monòleg com en la part festiva però la resta del repartiment, Joan Arqué, Oriol Boixader, Griselda Juncà (acròbata) i Tanja Haupt (música ), tots sense excepció, estan extraordinaris. No tinc cap dubte en dir que és totalment recomanable.

    07/04/2019