Seuls

Em sap greu però no he entès res d'aquest Seuls del meu admirat Wajdi Mouawadi. Admeto que és un muntatge impactant, però sóc incapaç d'explicar-vos el que he vist, o sigui que callo, que és el que s'ha de fer quan no se sap que dir. Bé, una cosa sí que diré: nota alta per l'equip de programació del Lliure per arriscar i portar espectacles d'aquesta naturalesa. Bravo!

P.S. Com que aquesta valoració no es pot editar sense qualificar-la li poso la màxima per respecte dels companys amb els que he parlat, l'han entès i m'han dit que l'han trobat extraordinària.

Nit d’estrena. Aplaudiments. Part del públic dempeus. Inquietud. Somriures. Mitjos somriures. Paraules sobre l’espectacle, poques -per què la gent és tímida a l’hora d’opinar, debatre, compartir les seves sensacions? Els ulls oberts, amb una lluentor especial. Els caps, sacsejats. El cors, remoguts. Bon treball. Gran estrena.

Wajdi Mouawad és un dramaturg ben conegut i apreciat a Barcelona. És l’autor d’Incendis, l’obra que va esgotar entrades al Romea la temporada passada. En aquest cas, l’espectacle és al Teatre Lliure i es mou en una tessitura ben diferent, tot i que fidel a l’estil personal, honest i poètic de l’autor.

Es tracta d’un solo intimista que creix -i de quina manera- fins a convertir-se en un solo quasi expressionista i colpidor, ple de detalls significants (recomanable llegir el programa de mà per entendre la gran quantitat de referències que apareixen) que serveixen a un magnífic dispositiu visual i emocional. Mouawad ens descriu a través d’Harwan l’home on es troba. L’home en conflicte amb si mateix i amb el seu entorn. L’home vomitat a la vida. L’home que intenta caminar el camí que li ha tocat caminar, per destí o per atzar. Un camí que imposa una recerca. Una recerca que ha de concloure en una tesis. Una tesis per donar sentit a una vida (o distreure’ns durant les hores que hagin de transcórrer fins arribar a la seva fi).

L’autor entrega cap i cos a un exercici d’expressió i nuesa, enfrontant-se sol a les accions i als silencis quotidians que, sense prescindir de l’humor (que no falti l’humor!), ens parlen de la relació amb el seu pare, amb la seva germana, amb la seva cultura i amb la societat, amb el seu passat i amb el present, d’allò que l’angoixa i d’allò que l’excita. Tots ingredients que van sumant-se a una cocció lenta i pacient per presentar-nos un plat final catàrtic i sensacional (ple de sensacions).

Un espectacle recomanat per a persones que desitgin realitzar un viatge únic (i en francès) a les entranyes d’aquest home, de qualsevol home. No recomanat per a persones que busquin a la cartellera un espectacle lleuger, per distreure’s sense haver-hi de pensar gaire.