Marta Barceló: Abans que arribi l'alemany

Marta Barceló va guanyar amb aquesta obra el Torneig de Dramatúrgia de les Balears 2016.

Totes les obres d’aquesta autora guanyen algun premi. “Tocar mare” em va sorprendre molt agradablement tant per l’originalitat com pel profund coneixement psicològic que demostra en les relacions mare-filla. Amb “Tocar mare” va guanyar Els torneigs de la Temporada Alta de Girona (2016) y el Transatlántico de Buenos Aires (2017).

Sabia que “Abans no arribi l’alemany” no em defraudaria però el que he vist avui és un text fantàstic i una meravella d’interpretació. Parla del shock al rebre la notícia,  el rebuig, l’acceptació i la reconstrucció psíquica d’una dona diagnosticada d’una malaltia coneguda des de principis del segle XIX, que actualment té un fàcil diagnòstic però un difícil tractament i una evolució força desconeguda.

Si en les primeres representacions d’aquesta obra, Muntsa Alcañiz anava acompanyada de Pedro Mas que interpretava tots els personatges, en aquesta ocasió cada un d’ells és un actor o actriu diferent que estan col·locats al darrera de l’escenari i van sortint a escena quan ho demana el text. Sense ser professionals del teatre, tots i totes les intèrprets han superat amb escreix les demandes del director, Lluís Girbau, que li dona a l’obra el ritme i compàs necessaris. Cal destacar les actuacions de Lluís Casanova en el paper del capellà,  Anna Gras Carreño en el de botiguera o  Cesc Vidal en el de mecànic.

Carme Canet, esplèndida en el paper de Júlia, la protagonista, ha entusiasmat al públic. Ha sabut transmetre tots els estats d’ànim des de la sorpresa fins a l’acceptació, passant per la negació, la ràbia, la desesperació. En un procés de lluita personal arriba a trobar un sentit a la poca vida de relació que li queda.

Com en un duet de lluïment d’una òpera belcantista, el públic ha aplaudit després de l’escena d’amor de Carme Canet i Lluís Girbau.

Tot estava ben treballat, el ritme adequat, els canvis d’escena ràpids i el moviment just per entendre les modificacions en el pensament i els sentiments que es van produint.

L’escenografia de Laia Girbau, Josep Navarro i Xavier Trillesés és aparentment senzilla però molt treballada i efectista. La il·luminació de Laia Girbau, Alba Girbau, Sancle i Andreu Aldea  és imprescindible per mostrar l’escena en un lloc determinat de l’escenari o per sortir de focus quan és un pensament de la protagonista fora del diàleg.

Tot plegat una obra que no es pot perdre ningú perquè a demés de ser una obra rodona ens aporta una lliçó de vida. Esperem que girin per altres teatres.