Tot el que necessites per anar al teatre

Pacamambo

Pacamambo

Pacamambo una nena, la Julie, ha estat trobada després d’una desaparició de tres setmanes. El psiquiatre la interroga per comprendre per què ella i el seu gos s’havien tancat al soterrani amb el cadàver de l’àvia de la nena.

Per què la Julie no vol dir res? Després de dies i dies de negar-se a parlar, finalment Julie es decideix a explicar la seva experiència. A través de les converses amb el psiquiatre, podem assistir a l’aventura que Julie ha viscut després de la mort de la seva àvia i als diferents passos que ha seguit per tal d’acceptar aquesta pèrdua. Una passos difícilment acceptables des d’una visió racional i, com diu la Julie, normal de les coses.

És gràcies a la mirada de l’àvia, inculcada a la Julie a través del seu amor, que podrem entendre l’univers de la nena. El llegat de l’àvia en morir és el somni de Pacamambo. Pacamambo és, en el fons, la vida. I aquesta obra de teatre és, ni més ni menys, un cant a la vida. Pacamambo és el país on es reconeix la gent com a gent. En el nostre món, els homes són els únics que es pregunten si els altres homes són homes. El gat sap que és gat. El gos sap que és gos. Però l’home, sovint, no sap si l’altre home és home. Dubta. No n’està segur. I llavors, com que no n’està segur, té por. Llavors treu el ganivet i el clava al cos de l’altre. Un cop el cos de l’altre és a terra i ja no es mou, es pren el temps de verificar si l’altre home és home.

Video
Fotos
Valoració col·laboradors

Valoració espectadors
  • JOSE GABRIEL DEL VIEJO

    Pacamamba es una espécie de cuento lúgubre en el que asistimos a la aceptación de la muerte por parte de una niña que ha perdido a su abuela.
    Durante 3 semanas la niña junto a su perro estará encerrada en un sótano con el cadáver de su abuela y aceptará la muerte a través de un cuento, a través de sensaciones, a través de Pacamambo.
    Una obra que resulta fresca tanto por su lectura como por su manera de contarnos el periplo de la niña: como si fuera un cuento de fantasia.
    Los actores han estado geniales y con una simple escenografia han conseguido meternos a toda la platea en situación.
    Lo único que me ha chirriado es que el personaje de la niña no parecía una niña. Me ha resultado demasiado adulta y cada vez que recitaba su texto me alejaba más y más de la imagen de niña.

    02/01/2014