Nuestra señora de las nubes

Sí senyor, realisme màgic ben portat amb un excel·lent text de vegades trist perquè parla d'exilis, però amb un to amable i poètic a la vegada. Al escenari estan junts una parella que no s'havien vist mai i resulta que són del mateix lloc i es posen a recordar fets i gent de la seva pàtria i així trenen un seguit d'històries amb un llenguatge proper, tendre, màgic. Grandíssimes actuacions de la parella d'actors gràcies a la bona direcció de Lino Ferreira que ha sabut trobat el punt exacte per explicar un text magnífic de Arístides Vargas. Escenografia mínima però una il·luminació fantàstica que ha ajudat a tornar màgic el realisme. Tres dies són pocs per una obra tan bona.

No tinc sort quan he anat a veure les últimes obres al Tantarantana. Aquest cop amb Nuestra señora de las nubes. Tot que em sembla millor que l'anterior muntatge que he vist, no acabo de connectar. Tot i que sembla que ha estat un èxit aclaparador a Madrid!, encara es nota la distància.

Comencem amb un text sobre l'exili força bé, sembla que anem per bon camí. Parlant de la nostàlgia que dues persones que es retroben i que són d'un país anomenat Nuestra señora de las nubes.

Amb diferents escenes i diferents personatges ens expliquen la seva situació personal. Tot i que no acaba de quallar. Hi ha algun moment divertit i que el públic semblava agraït.

Amb tot això no he acabat de connectar amb l'espectacle; amb un text força original.

I com m'han dit: és només l'opinió d'un espectador. N'hi ha d'altres bones, igual de destacables.

(encara més...)

 

Nit d’estrena. Arribo tard. Entro i no recordo el títol de l’obra. 70 minuts. Surto i em sento fascinat. Em llenço a agafar el darrer dossier de premsa que queda: Nuestra Señora de las Nubes. Sí, això m’havia quedat clar. El poble màgic d’on surten els personatges que es passegen pels diferents paratges que composen l’obra. Un director (Lino Ferreira) i dos actors (Inma Nieto i Julio Cortázar), tots ells integrants de la Companyia Teatro de la Abadía. L’autor… argentí. És clar!

Nuestra Señora de las Nubes és el lloc d’on venim tots, del qual marxem per explorar el món i al qual tornem per reposar, per retrobar-nos amb el que sempre ha estat nostre. S’hi arriba per la carretera de l’absurd, que et deixa just a les portes de la raó. Una carretera amb alguns revolts còmics, d’altres dramàtics (per què ens agrada tant el drama dels altres i tan poc el nostre?) i d’altres més poètics. Un viatge on coneixerem dos caçadors de somnis que ens guiaran pels passadissos subterranis que connecten els secrets més coneguts dels seus veïns. Un poble que no existeix i, no obstant, és el poble de qualsevol de nosaltres. De visita obligada.

Formidable espectacle recomanat per als amants del realisme màgic, de la poesia, de l’observació del proïsme com a manera de conèixer-se un mateix. No recomanat per a espectadors que no estiguin disposats a participar activament, amb la seva imaginació, per completar un espectacle que suggereix tant com emociona.