Neus Català. Un cel de plom

I a més ben fet, colpidor, que remou consciències. La història de la quasi centenària a qui no va doblegar ni el feixisme espanyol ni el nazisme alemany. Josep Maria Miró n'ha fet la dramatúrgia i Rafel Duran ha dirigit Arànega cap a la grandesa. Paper difícil i m'imagino que esgotador psíquicament. Espero que pugui dormir a les nits, cosa que no va poder fer la Neus fins quasi vella, ja que cridava i plorava mentre dormia, i el seu home i fills ho aguantaven estoicament sense que ella ho sabés. S'ha de veure per mantenir vius aquests records per tal que no torni a passar, i s'ha de veure perquè és un molt bon espectacle teatral.

“Un cel de plom” de Carme Martí,  és la vida i records de Neus Català, la darrera supervivent catalana del camp d’extermini de dones de Ravensbrück.

Una adaptació teatral de Josep Maria Miró, molt ben dirigida per Rafel Duran i una excel·lent interpretació de Mercè Arànega són motius suficients per no deixar-se perdre aquesta obra.

Una història dura, d’una gran intensitat emocional i una sensibilitat extraordinària, de la que el públic vam sortir molt emocionats. És el testimoni de lluita contra l’oblit de les atrocitats humanes més horribles de la nostra història; records d’una dona que va haver de lluitar i aguantar l’horror dels camps de concentració i que va poder sobreviure gràcies a la força moral i a la solidaritat que hi va haver entre ella i totes les seves companyes.

Quan era petita el meu pare em deia: “No abaixis mai els ulls per ningú, mai”. I això és el que va fer; veureu tot per poder-ho explicar. “Ho vaig voler mirar tot, i mai, mai, mai, vaig plorar davant d’un nazi”.

Una promesa que es va fer : no oblidar mai.

L’escenografia és un arbre sec i caigut on cada branca representa un moment de la vida de Neus Català.

M’agradaria destacar  la magnífica interpretació de Mercè Arànega ,una actriu versàtil, que ens ha donant una lliçó de teatre impecable, d’una  intensitat interpretativa extraordinària i amb el desgast emocional que comporta  posar-se dins del paper d’aquest personatge. Brutal !!!

Neus Català  encara és viva !!! Va sobreviure a 15 mesos als camps de la mort, el dia de l’alliberació, el seu marit  va morir d’esgotament, després de ser alliberada va viure 30 anys d’exili a França lluitant contra el franquisme i no va tronar al seu poble natal fins la mort de Franco; es va tornar a casar i tot i que els nazis la van esterilitzar va tenir dos fills  (ni amb això van poder) ens diu ella en les seves memòries, actualment és a punt de fer els 100 anys !!!.

Hi ha molts instants dolorosos en tota aquesta història i que em van impactar: el dia en que es van veure per última vegada amb el seu marit, la descripció en les condicions que van viatjar de camí als camps, les humiliacions i maltractament que van rebre, el seu record de l’ olor a carn cremada, els mals sons diaris dels que no era conscient, el dia en que va ser capaç d’explicar als seus fills la seva vida,...

Hi ha una frase que ho resumeix tot: “Vaig poder sortir del camp de concentració, però el camp no ha sortit mai de dins meu”.

Al final tot el públic emocionat  de peu  aplaudint durant una bona estona. Avui els aplaudiments han estat  dedicats sobretot a la Neus Català i  la resta de companyes que van morir en aquell infern.

Hi va haver moltes dones que es van perdre pel camí, però amb aquest testimoni, totes elles continuen vives.

IMPRESCINDIBLE !!!