Ñaque o de piojos y actores

Sinopsi

Un espai en penombra: un teatre. Temps indeterminat sobre l’escenari. A platea, el present. La platea viu sempre en el present. Ríos i Solano es criden i busquen fins a trobar-se. Dos actors… o alguna cosa així: a mig camí entre captaires i meuques. Dos “comediantes de la legua”. Dos farandulers de per allà l’any 1600. Personatges a la deriva de l’esdevenir de la història, als marges dels circuïts oficials. On són? Qui són tots aquests que els observen des de la foscor? Observen tant sols? O també els jutgen? No hi ha temps per filosofar, són actors i els actors actuen. S’hi posen. Amb un bagul ple de teles, cordes, trastos i instruments musicals com a única maquinària teatral desgranaran amb menys ordre que entusiasme el seu vell ofici: el seu calaix de sastre d’entremesos, lloes, octaves, cançons i actes sacramentals, amb l’esperança de satisfer a aquest públic, d’entretenir-lo. Però per sobre de tot, procuraran per tots els mitjans perdurar, deixar petjada, deixar alguna empremta a la seva ment, no ser oblidats, doncs què serà d’ells mateixos si ningú els recorda? Potser deixaran d’existir?

Ñaque és una història sobre l’amistat, sobre l’absurd del fet d’existir, sobre el teatre i la precarietat inherent a aquells qui el practiquen. Un mosaic dramatúrgic que barreja fragments de peces mal anomenades “menors” del Segle d’Or del teatre espanyol amb una trama al més pur estil Tot esperant Godot de Samuel Beckett. Estrenada al 1980 al Festival de Teatre de Sitges i amb un llarg recorregut pels escenaris tant d’Espanya com de Llatinoamèrica, Ñaque torna ara de la mà d’una nova generació d’actors i en una versió no vista fins al moment, ajustada pel propi José Sanchis Sinisterra per a l’ocasió. Un homenatge a un autor i a una peça que són ja, per mèrits propis, clàssics contemporanis.