Fins a quin punt ens defineixen les paraules i ficcions amb què ens expliquem? Quins són els límits entre la imaginació i la mentida? A Mosques, guardonada amb el Premi Pare Colom de Teatre, Pau Coya dialoga amb la mitologia clàssica i amb la llegenda gironina de Sant Narcís, i situa el lector davant d’un joc de miralls i identitats ambivalents. Un monòleg a diverses veus, ple d’ironia, que parla de la mentida i la veritat, però que és, per damunt de tot, una reflexió feta des del teatre sobre la capacitat intrínsecament humana de la fabulació.
Sinopsi
En Narcís va fugir de Girona perquè el consumia. Després d’un trastorn alimentari que deia tenir superat, se’n va anar a Madrid amb l’esperança de començar de zero. A Girona ho va deixar tot, fins i tot l’accent. Però, a les maletes, s’hi van colar unes companyes incòmodes: les mosques. Lluny de protegir-lo, tal com, segons la llegenda, feren amb el sepulcre de Sant Narcís, aquestes mosques el persegueixen com veus intrusives que l’empenyen a adoptar mesures desesperades que l’allunyen no només dels altres, sinó d’ell mateix. Amb la tornada a casa per Nadal i el retrobament amb la família i el seu passat, i a partir de la revelació d’una notícia que el fa trontollar, pren una ferma decisió: tornar-li les mosques a Sant Narcís i desfer-se’n d’una vegada per totes.
