Mariona Castillo: Bis a Bis

Mai m’hagués imaginat escoltar a la Mariona Castillo versionant  cançons d’en David Bisbal, i encara menys fer-ne un concert, ni emocionar-se com qualsevol altra fan davant d’una vídeo conferència amb el propi cantant, ni acabar confessant i proclamant la seva admiració cap a ell.

Si vaig anar a aquest concert va ser principalment perquè sóc fan de la Mariona , tot al contrari que d’en David Bisbal, que és lluny dels meus gustos musicals. Haig de dir que el concert em va encantar!!! Em va agradar tant, que fins hi tot em vaig qüestionar el fet que no m’agradés en Bisbal. Així que tant punt vaig arribar a casa,  vaig buscar algunes de les cançons que va cantar la Mariona interpretades per en Bisbal. “Digale”, “Mi princesa”, “Silencio”, “Un amor que viene y va”, “Fiebre”, “Lloraré las penas”,... (us puc dir el títol de les cançons perquè em vaig anotar en una llibreta alguns trossos de les lletres, i en arribar a casa les vaig buscar). Què voleu que us digui... Definitivament em quedo amb les versions de la Mariona.

La vida és plena de contradiccions. Perquè tot i que la Mariona es declara obertament fan de David Bisbal, també es qüestiona el contingut de moltes de les lletres de les seves cançons. Unes lletres que després d’analitzar-les, ni comparteix contingut, ni s’identifica personalment. És en aquest moment quan entra la figura de la pensadora, activista i escriptora Brigitte Vasallo, autora del llibre “Pensamiento monógamo, terror poliamoroso”, gràcies al qual, la Mariona, va poder alliberar-se de tots aquells dubtes que portava arrossegant des de feia temps sobre els diferents tipus d’amor i les diferents maneres de relacionar-se.

Precisament d’aquesta dualitat interna neix aquest vis a vis. Per un costat està l’amor que fins ara ella entenia com a tal, i per l’altre, el que ella sent en aquests moments dins seu, i que és una nova manera de relacionar-se.

Emocions, confessions i reflexions.

Sobre l’escenari: les cançons de David Bisbal, els pensaments de Brigitte Vasallo, les confessions de Mariona Castillo i una pregunta en la que cal reflexionar: “que és normal?”

Com era d’esperar la Mariona Castillo ha estat increïble !!

No m’agradaria acabar la meva recomanació sense felicitat a tots aquells que han acompanyat a la Mariona durant tot el concert,com els músics Marc Sambola i Dídak Fernández, els encarregats dels cors Nerea Pozo i Nacho Melús, i a tots aquells que ningú veu però hi son, com els tècnics de llum i de so, i els assessors d’imatge i moviment, etc...,perquè gràcies a ells ha estat possible aquest meravellós i inoblidable concert.

 

 

Costa d'imaginar un concert en solitari de Mariona Castillo -una de les nostres millors actrius de musical- on només es cantin cançons de David Bisbal. Costa d'imaginar, però és absolutament cert. Bis a bis suposa un homenatge que la cantant fa al seu principal ídol, i no contenta amb això converteix l'espectacle en una festa reivindicativa del feminisme, el poliamor i el respecte cap a tota forma d'estimació. Costa de creure que tot pugui formar part del mateix cocktail, però és així. De fet, Bisbal és l'objecte de culte però també el boc expiatori, sobretot per les lletres de la majoria de les seves cançons. Unes lletres que són disseccionades i estudiades, especialment sota el prisma de l'escriptora i activista Brigitte Vasallo, a qui la cantant també dedica la part ideològica de l'espectacle.

Com a concert, val a dir que la factura i el resultat final són realment impecables. Adaptar les cançons de Bisbal a veu, guitarra i percussió no és cosa senzilla, i en canvi moltes de les versions llueixen fins i tot millor que les originals. El concert és un repàs a la discografia del cantant d'Almeria, des de les clàssiques Dígale, Silencio o Escondidos fins a algunes del seu darrer àlbum, sense oblidar temes més festius com Oye el boom o Lloraré las penas. En definitiva, un autoregal (com deia la mateixa Mariona Castillo) i també un concert sorprenent que va més enllà dels clixés i les fórmules preestablertes. Un concert que comença d'una manera i acaba transformat en un acte d'amor reivindicatiu i molt sincer.

 

Començar escrivint que tinc ganes abundants d’escoltar les cançons de David Bisbal em sembla tan indiscret com autèntic. Probablement, d’una indiscreció i veritat semblants a les que condueixen una fan declarada incondicional, amb molta més mesura, a parir un espectacle d’aquestes característiques i d’un nivell indiscutible. Resulta que la fan incondicional confessa, en aquest cas, és la Mariona Castillo en la seva versió més valenta i sincera. Dient-ho així, ràpid, potser no som capaços de fer-nos-en la idea. Parlem d’una de les grans actrius del teatre musical català del moment, una artista que ja va començar a trepitjar els escenaris de petita i que, després de formar-se aquí i a l’estranger i encapçalar projectes més enllà dels teatres, arriba a l’Onyric i planta la bandera policromada de l’amor.

Començar dient que adores tot allò que conforma i envolta a David Bisbal és indiscret i, en el cas de la Mariona, també autèntic. Però d’una autenticitat molt astuta, capaç de conduir la devoció cap a la perspectiva analítica i categòrica. Mariona Castillo, en un acte de franquesa, amb apunts fins i tot terapèutics, es situa enmig de dues perspectives oposades de l’amor: l’heredada i la venidora. Ho fa de la mà de les reflexions de l’escriptora i investigadora Brigitte Vasallo, citant el seu llibre Pensamiento monógamo, terror poliamoroso, un contrapès excel·lent i adient a parts iguals a l’amor romàntic que pren com a màxim exponent les lletres d’en Bisbal. Enmig d’un recorregut sense final que parteix de la primera idea de l’amor, aquell assimilat per defecte, destructiu i llaminer, Castillo és capaç de diagnosticar-ne crítica les mancances a través de la música per a conduir el concert i meravellar la concurrència amb un proselitisme desenfadat i hospitalari del model poliamorós, de l’estimar diferent.

Això sí, abans que la mateixa concurrència quedi meravellada per la reflexió col·lectiva -un procés que requereix gairebé tot el concert, molt ben conduït-, el públic és enlluernat per una exquisita execució musical i interpretativa  que, només començar, col·loca el llistó dels aplaudiments a una alçada que no perdrà durant tot el concert. Castillo, amb una presència i recursos majúsculs darrere el micròfon, s’ha rodejat dels quatre músics que millor encaixen a la seva proposta, aplicant l’encertat principi del “menos es más”. A la guitarra, el mestre Marc Sambola, amb qui l’experiència d’haver treballat junts anteriorment es feia palesa damunt l’escenari, juntament amb Dídak Fernández al cajón i els coristes Nerea Pozo i Nacho Melús, són capaços d’encarar de forma extraordinària des del tema més flamenc i íntim del cantant d’Almeria al hit més pop dels primers anys del 2000. La sensació de detall i precisió, no només en la música, sinó també d’una posada en escena milimetrada i essencial, fabriquen la càlida atmosfera que reclama aquesta proposta tan delicada, mestissa, per acabar aconseguint que algú que mai no hagi tingut ganes d’escoltar la música d’en Bisbal surti del teatre amb ganes -ja veurem si per gaires dies!- d’escoltar-la i de confessar-ho de manera indiscreta, i que algú que estima i que ha estimat de manera autèntica es plantegi -esperem que per molt més temps- com han de ser les nostres relacions.