Magnetismes

Tota obra de teatre amb aspiracions profundes té com a objectiu exposar, a través d’un o diversos personatges, algun dels misteris del món en què vivim. Apostant per una trama coral, si una cosa té clara Magnetismes és allò que ens explica: existeixen certes atraccions que són més fortes que la voluntat humana. La història, escrita per Elisenda Guiu, mostra tres situacions aparentment aïllades que, poc a poc, aniran desvetllant que tenen més punts en comú del que sembla a primera vista. L’espectacle està construït amb certs convencionalismes i, fins i tot, algun tòpic però té l’habilitat de portar els seus punts de partida a llocs més o menys inesperats, elevant el grau d'interès i els nivells d’originalitat. Els intèrprets fan la seva feina sense destacar especialment i la posada en escena es sòbria però efectiva. Potser la lleugeresa del seu to banalitza en part els drames que ens explica i, per tant, hagués funcionat millor si s’haguessin plantejat de forma més crua, sense humor; una mica en la línea de l’estat d’ànim dels seus protagonistes.

Magnetismes és un espectacle que va de menys a més. Comença amb un diàleg aparentment intranscendent i un xic inversemblant, o almenys això és el que un pot pensar als deu minuts d'obra. A la segona escena, en canvi, l'espectador descobreix el to, augmenta el seu interès i es rendeix a la magnífica conversa telefònica, segurament el millor de tota la peça. A partir d'aquí segueix una tercera història, i finalment una sèrie de petites escenes que ens ho lliguen tot. I és precisament en aquest lligam on l'autora, Elisenda Guiu, ens demostra la seva habilitat i ens fa entendre el perquè d'aquestes trobades fortuïtes.

Tot i comptar amb pocs recursos i amb una escenografia certament desangelada, Magnetismes atrapa per la seva correcció escènica, tant en termes de direcció com d'interpretació, i sobretot pels seus diàlegs punyents i ben travats. Aplaudeixo la valentia d'una sala com la Gaudí, que juntament amb el Versus han apostat aquesta temporada per autors inèdits del que alguns ja anomenen la "nova autoria catalana". Un pas més per anar donant cabuda a textos frescos, nous, i sovint per sobre de la mitjana.

Sí, com a la peli de Robert Altman. El magnetisme s'utilitza com a pretext per explicar-nos tres històries que s'encreuen unes amb les altres, històries de gent estressada, cansada, insatisfeta, covarda... La primera arrenca amb la trobada fortuïta de dos desconeguts en un terrat, ella dona estressada i ell xicot paraplègic. En la segona un xicot rep la notícia de que serà pare just quan volia deixar la relació i en la tercera dos antics companys es confessen coses incofessables... A mi personalment la tercera no m'ha convençut, no m'he acabat de creure el que m'explicaven i per tant m'ha sobrat. Posada en escena gens complicada, il·luminació un pèl fosca.

Llegir més.

Magnetismes és un conjunt d'històries creuades amb tanta habilitat i sentit del tempo que fan que el gran treball dramatúrgic (de vegades brillant) passi desapercebut: primer gran encert. D'una manera divertida no exempta de dramatisme, Elisenda Guiu construeix una xarxa d’amors i desamors, per posar sobre la taula la capacitat/incapacitat de certs individus per prendre decisions i les raons que intervenen en aquest procés: covardia, desesperació, ceguesa, inèrcia...  La direcció de Pepa Fluvià feta a mida i al servei del text és el segon gran encert. El tercer, i a la alçada dels altres, és la interpretació d'un grup d’actors i actrius que fan que en tot moment et creguis el que passa. Vull ressaltar, especialment, la bona feina de Ruth Llopis i d' Ignasi Guasch que, en estat de gràcia, destaquen d’una manera especial.

Què tindran algunes persones per a dominar unes altres? Com aconsegueixen convertir-les en titelles i apoderar-se de la seva voluntat? Us ha passat mai sentir-vos atrets per algú totalment oposat a vosaltres? Ja ho diu la saviesa popular: això és cosa de polaritats, de forces que generen camps d'atracció entre dos cossos, imantant-los i unint els seus destins. Resulta complicat allunyar-se'n, desfer-se'n per sempre; i tan fàcil tornar a caure a la seva xarxa...

Magnetismes, d'Elisenda Guiu i dirigida per Pepa Fluvià, ens presenta tres escenaris ben reals: una troballa casual al terrat d'un edifici, una altra de buscada en un carreró i una de digital, fruit d'una trucada inesperada. Què tenen en comú? Que els seus protagonistes són com el sol i la lluna, diferents a més no poder; però se senten atrets els uns pels altres d'una manera forta, completa, directa i sorprenent. I és que la segona producció de la companyia RAS Teatre ho deixa ben clar: tot té una raó de ser en aquesta vida, només cal trobar-la.