Macbettu

La companyia de teatre Teatropersona, sota la direcció d’Alessandro Serra, trasllada la història del baró de Glamis de l’Escòcia medieval a una Sardenya ruda, fosca, freda i violenta.

Segons el propi Alessandro Serra no és una versió de la tragèdia de Macbeth de Shakespeare, sinó més aviat una revisió de l’obra original.

Alessandro Serra ens ofereix una proposta, que per una banda pren com a base la centralització de l’actor, potenciant el seu gest i veu; i per un altre li dona molt de protagonisme a la imatge, so, llum i ambientació al llarg de tot l’espectacle.

Alessandro Serra crea un potent diàleg teatral físic entre els ritus ancestrals, les forces de la naturalesa i la literatura shakespeariana, combinant les tradicions isabelines i sardes, i inspirant-se en els jocs infantils, i els antics carnavals i tradicions de la Sardenya de la seva infància. Jocs que utilitza per crear moviments escènics visualment molt potents, com l’escena de la cavalcada, inspirada en el joc de cavalls dels nens; el “pica paret”, i alguns moviments corporals creats a partir de balls i cançons tradicionals sardes.

D’una escenografia buida, Alessandro en crea un espai viu, amb una posada en escena canviant i plena d’elements simbòlics. Simbologia que veiem a través dels objectes, la llum, el so i el moviment.

La foscor és present en els sons, en la posada en escana i en la il·luminació de l’espai.

Els silencis i els desplaçaments lents i pausats dels actors, moltes vegades es trenquen amb la música gregoriana, el so de les campanes, les pedres, el líquid de la cal, el suro, els instruments antics, el so metàl·lics de les plaques de ferro que formen part de l’escenografia, les veus ancestrals o les potents veus dels actors.

Macbettu està ple d’escenes, que tot i la seva duresa, són especialment belles i hipnòtiques.

Dues característiques principals a destacar d’aquesta obra són, que tots els personatges, ja siguin masculins o femenins (Lady Macbeth i les tres bruixes) són interpretats per homes, i que la llengua utilitzada és el sard.

Vuit actors donen vida a tots els personatges. Vuit actors extraordinaris en tots els sentits: interpretació, moviment escènic i veu. No tinc suficients paraules elogioses per descriure la magnífica feina que fan tots i cadascun d’ells sense cap mena d’excepció.

Macbettu és un clar exemple de que els clàssics moltes vegades segueixen sent del tot contemporanis.

Ambició, poder, traïció i corrupció. Us sona d'alguna cosa?