M3

Hem començat amb mal peu aquest "Madrid al cuadrado" que realitza el teatre Tantarantana dintre del passeig teatral per Madrid entre el teatre de l'absurd i el realisme màgic.

He anat a veure l'últim dia de representació aquest M3, una comèdia entre el teatre de l'absurd i el surrealisme. És una proposta que beu de Mr Bean, així com d'altres còmics semblants.

I parteix d'una idea molt bona, el fet de trobar una llar assequible a les nostres butxaques. I la rebuda de les claus per poder entrar a la seva nova llar. Una llar d'un metre cúbic. Fins aquí la presentació molt divertida i a la vegada treu una mica de ferro. A més indicant que aquests espais es troben en aquests diaris xinesos (molt típic a les botigues de Madrid).

I un cop estem a casa, la instal·lació en aquest metre cúbic. Ens vol sorprendre amb gags que ja hem vist anteriorment (sigui amb el repetitiu Mister Bean) com amb d'altres. Molt celebrat la instal·lació del moble IKEA, i que podria treure una mica més de suc.

Per cert, la part del vídeo i so de l'obra, té molta importància a l'obra i aconsegueix dinamisme, modernitat i agilitat als gags que es van succeint.

...Més opinió

Si la mires fredament, l'estructura orgànica d'una ciutat és com un rusc d'abelles. Tota ben distribuïda, perfectament compartimentada, on cada peça té la seva funció. Dins d'aquesta organització, les persones ocupem un espai minúscul que es converteix en el nostre racó de pau, un refugi al qual donem identitat dins l'homogeneïtat de la ciutat -encara que tots acabem decorant-lo de la mà d'Ikea-.

Amb una escenografia mínima, una il·luminació suau, una interpretació esperpèntica i un seguit de situacions absurdes, Mr. Kubik Producciones SL ha intentat retratar, sense massa connexió amb el públic, aquest sentiment de llibertat individual del que tots gaudim quan som a casa, aquesta sensació de plenitud que ens envolta quan posem les claus al pany; i l'angoixa que sentim quan ens n'adonem que som abelles obreres i no reines, totes amuntegades en edificis estrets i habitatges ridículs dels quals precisem sortir amb freqüència per a respirar, omplir els pulmons d'aire fresc i tornar-nos-hi a submergir amb l'alegria del primer dia.

Una idea original, una bona producció al darrere, un bon bagatge professional, un còmic competent... En principi, M3 ho té tot... però el cert és que no acaba de funcionar. No sabem si és per una certa infantilització de l'humor, per un desajust en el temps dels gags  o per una manca de credibilitat en allò que s'està explicant. Sembla com si el protagonista no s'ho acabés de creure, i per tant... el públic tampoc.

Una altra de les pegues de l'espectacle, al meu entendre, és el lloc on s'executa. Possiblement un teatre a la italiana no sigui el lloc més adequat per un muntatge d'aquest tipus. Ara bé, tot el que no funciona a la caixa negra, segurament sí funcionarà en un espai no convencional i en un marc més adient: una fira de teatre, un festival, un fi de festa, etc. En aquests casos potser pot esdevenir un gran moment, però en el Tantarantana només acaba resultant un espectacle curt (40 minuts) i de difícil sintonia amb els espectadors. Una llàstima... Ho tenia tot!

Doncs sí, 505 kms. per aire i 615 per carretera sembla ser molta distància per segons quines coses, i no parlo de política, parlo de teatre, perquè em sembla que els gustos són molt diversos. El que aquesta companyia de l'altiplà ens ha ofert avui m'ha semblat molt fluix, però potser allà triomfa. Una vegada que era a Madrid, fa força anys, em van convidar a veure la Lina Morgan i vaig ser l'únic espectador del teatre La Latina a qui no va agradar l'obra. Pues eso.