Les hommes approximatifs: Saigon

Únicament dues funcions han permès gaudir d'aquesta proposta de la companyia francesa les Hommes Approximatifs. A la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure, hem pogut veure aquesta peça coral amb una superba escenografia i una extraordinària posada en escena.

Caroline Guiela Nguyen (Niza 1981) és una de les directores i dramaturgues franceses de més renom d'ençà que va crear la companyia de les Hommes l'any 2009. Filla de mare vietnamita exiliada a França, la va acompanyar a la ciutat d'Ho Chi Minh quan va acabar la prohibició de tornar als ciutadans vietnamites.

SAIGON és una història que bascula entre dues èpoques i dos països distanciats geogràficament amb un nexe comú, el restaurant de Marie-Antoinette. El restaurant es diu Saigon. Un restaurant atrapat en un espai-temps entre el París d’avui i el Saigon dels anys 50. Un restaurant que és a la vegada a París i a Saigon. Al mateix temps l'any 1956, a les portes de la sortida dels francesos d'Indoxina, i l'any 1996 quan la tornada dels exiliats al Vietnam és possible. SAIGON és a la fi un restaurant on els personatges es troben per esmorzar, dinar, cantar, beure, estimar, ballar, ….

Onze actors professionals i amateurs, que com els personatges són francesos, vietnamites o francesos d’origen vietnamita. Una història que ens vol explicar com va afectar-los la Guerra d’Indoxina.

Un procés creatiu que es va desenvolupar a la sala d'assajos i que va incloure un viatge de tota la companyia a l'antiga Saigon. A partir d'improvisacions i experiències personals va anant sorgint la història. Segons comenta la directora, l'experiència va ser complicada perquè no tots els actors parlen el mateix idioma i van necessitar la presència de traductors.

Amb els actors professionals de la Compagnie des Hommes Approximatifs, treballa una parella de vietnamites de 75 anys que no havien actuat mai "Com a companyia ens interessa mostrar coses que no es veuen en el teatre, a aquesta gent que veiem al carrer però mai en un escenari."

Una escenografia que ens mostra amb tot detall les interioritats del restaurant, la cuina, la sala menjador, la zona de karaoke, la porta dels lavabos, la nevera, la porta d’entrada, …. i ho veiem tot només entrar a la sala …. realment superba. Un escenari immens.

SAIGON explica històries d'exilis i d'amor i ens mostra la tragèdia amagada darrere dels exilis forçats que provoquen en qui els pateixen el desarrelament, la pèrdua dels seus orígens i molt sovint la pèrdua de la seva llengua, de la seva identitat. El dolor per tot el que han hagut de deixar enrere i la distància que es crea amb les persones estimades que no les han seguit a l'exili. La desafecció dels fills d'aquestes persones que viuen entre dos mons, sovint entre dues cultures diferents i que mai no acaben de trobar el seu lloc.

La proposta va alternant els tempos i el lloc sovint amb personatges que es creuen a escena sent el mateix personatge, de jove i de gran. Els rètols ens van indicant en tot moment a on som i en quin any es desenvolupa l'escena. La música sempre present, és un element fonamental de la posada en escena i ens emociona en molts moments del relat. S'alternen el francès i el vietnamita amb una correctíssima sobre titulació en català i angles.

Una obra coral de més de tres hores de durada, que si a priori pot semblar complicada de seguir, a nosaltres ens ha semblat, senzillament una meravella.

Si voleu veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Va ser un dels espectacles més aplaudits al Festival d'Avignon i ara arriba per només dues funcions al Teatre Lliure. Saigon és un d'aquells muntatges que transcendeixen la seva pròpia idiosincràsia per acabar convertint-se en un esdeveniment. No és fàcil trobar una obra coral com aquesta, de més de tres hores de durada, amb actors francesos i vietnamites que posen sobre l'escenari una part de la història dels seus dos països, units irremeiablement per un passat colonial. I ho fan en un escenari enorme, hiperrealista i alhora atemporal, perquè el restaurant vietnamita on passa tot existeix en un dues èpoques i en dues ciutats a la vegada. L'espai, juntament amb les persones que el regenten (Marie-Antoniette i la seva neboda Lam), és una metàfora que engloba les històries de misèria i exili d'Edouard i la seva futura dona Lihn, de Hào i el seu amor impossible amb Mai, de Madame Gautier i el seu desaparegut marit, etc. Una colla de petits drames que se succeeixen de forma natural, establint ressonàncies entre el passat i el present, i utilitzant l'espai com un mirall que ens retorna el reflex del que va ser o del que encara ha de passar...

Ja hem dit que l'espai escènic és un dels grans protagonistes d'aquest espectacle, però no ens podem oblidar de la direcció de Caroline Guiela Nguyen -que sap utilitzar els múltiples elements de la proposta amb gran convicció- i molt menys dels actors i actrius. De fet, el treball actoral neix d'un treball col·lectiu i demostra que està creat a partir de veritats, de records i de sentiments profunds. És cert que la història deriva a moments cap al fulletó o el melodrama, però això no impedeix que la dignitat del caràcter vietnamita imprimeixi a tot plegat la coherència que precisa el conjunt. Potser sí que costa seguir alguns salts en el temps, que la presència de personatges intemporals causa una certa confusió i que algunes escenes s'allarguen en excés, però tal com hem dit abans estem davant d'una proposta diferent i única. Una proposta que, tard o d'hora, tindrà l'equivalent en la nostra realitat, perquè darrera de cada Doner Kebab, de cada locutori o de cada basar oriental hi tenim mil i una històries similars. Qui s'atreveixi a treure-les a la llum estarà contribuint a un noble i necessari exercici de visibilitat.