Comprar entrades per a Lengua madre

Ahir vaig estar al Lliure gaudint i molt d’aquesta obra que es mou entre el documental i la performance, de la dramaturga argentina Lola Arias (Buenos Aires 1976). Partint de l’arquetip tradicional del que s’entén per maternitat, insiminació, gestació, part i criança aquesta peça explora altres maternitats, la gestació transsexual, l’adopció, l’avortament, el desig de ser mare, els gais que recorren a la gestació subrogada, o les dones que no volen ser mares. L’obra igual que la maternitat no és un camí planer i per tant ens arriba a l’espectador amb moments molt divertits però altres molt tristos i indignants i els que fan que això es materialitzi són nou persones, set dones i dos homes, no actors professionals , que han viscut en primera persona qualsevol d’aquestes situacions, cosa que afegeix als seus relats un plus de credebilitat. Una extraordinària posada en escena on no manca la música, les coreografies, els audiovisuals, la magnífica il·luminació tot arrodonit per una espectacular i efectiva escenografia així com vestuari de Mariana Tirantte. Encara que els ¨actors¨ no són coneguts no vull acabar sense abans nomenar-los i felicitar-los per l’excel·lent feina que fan, Paloma Calle, Rubén Castro, Susana Cintado, Pedro Fuentes, Eva Higueras, Silvia Nanclares, Laura Ordás, Candela Sanz y Besha Wear. Sense dubte del millor que he vist d’un temps ençà i com a teatre ducumental, el millor. Quan l’espectador es remou a la butaca tant si és per sentir-se incòmode (que n’hi va haver) com per emocionar-se (com va ser el meu cas), és senyal que el que hi ha a l’escenari funciona.

Un espectáculo sobre la maternidad. En todas sus variantes. Un espectáculo muy rico en contenido que hará que veas el modelo de familia desde distintas experiencias, todas válidas pero no todas reconocidas.
Nos hablarán sobre educación sé cuál, sobre el aborto, sobre la adopción, la maternidad subrogada, el estigma de no querer ser madre, sobre la familia, la transición de género, el racismo, el feminismo… y mucho más…
Desde luego da para debatir después de la obra.
Personas reales que nos cuentan su experiencia vital. Sus vidas y sus situaciones reales.
No son actores profesionales y se nota, pero la verdad es sus palabras es incuestionable.
No son ni cantantes ni bailarines y se nota Pero dejan atrás la vergüenza para dar los mejores de sí mismes.

Me ha parecido un espectáculo interesentisimo que hubiera funcionado mucho mejor en un espacio más reducido e íntimo. La sala Fabià Puigserver se queda enorme y creo que esta producción no necesita un escenario tan titánico y una escenografía tan vistosa.
Porque la obra va sobre vidas, testimonios. Y para empatizar con elles me sobra toda la parafernalia.