L’home llop prové d’una por atàvica; les bruixes, una producció ideològica eclesiàstica medieval; Dràcula, un ressò del feudalisme durant el Romanticisme; Mr Hyde, un reflex freudià, i la criatura de Frankenstein, l’adaptació de Mary Shelley del monstre antic als temps de l’electricitat. Però el zombi és l’esglai existencialista, el perfecte horror contemporani capitalista, quotidià, omnipresent… les masses (mortes) en moviment cec.
Moltes vegades tendim a interpretar un esdeveniment de manera anacrònica. Ho veiem en el context en què va succeir o adjuntem a la nostra visió conseqüències que nosaltres coneixem, però que no podien ser previstes pels protagonistes. Això és el que sol passar amb la pel·lícula coneguda com La nit dels morts vivents, i acabarem fent-ho també nosaltres amb el fenomen que ha suposat, però tractem de començar només traslladant-nos al que va ser la seva confecció com a producte.
Cal remuntar-se a finals dels anys 60 a Pittsburgh, on un inquiet grup de joves realitzadors i productors d’anuncis -al capdavant dels quals hi havia un noi de vint anys Georges A. Romero-, cansat del curtmetratge comercial, per la qual cosa es va aventurar a fer-se la intrèpida pregunta de què estan fetes les aventures (i les catàstrofes): i per què no (fem una pel·lícula de terror)? Why not?
Producte del pressupost
I d’on va sorgir aquest relat al·lucinant? Com en tota creació artística, hi ha uns fils vermells que la uneixen amb el passat, però que, en formar un nou nus i incorporar una perspectiva inèdita, són superats exponencialment per formar un nou paradigma: el zombi (com dèiem, al seu moment els autors no són conscients del seu rol futur de demiurgos (per exemple, aquesta paraula no es fa servir en cap moment de la pel·lícula).
Hi ha mites que han sorgit col·lectivament: els homes llops provenen d’una por atàvica; les bruixes, són una producció ideològica eclesiàstica medieval; Dràcula, un ressò del feudalisme durant el Romanticisme; Altres tenen pare o mare, però també deriven d’un context filosòfic i històric concrets: Mr Hyde (Stevenson), un reflex freudià; la criatura de Frankenstein, l’adaptació de Mary Shelley del monstre antic als temps de l’electricitat. I el zombi (Romero) és l’espant existencialista (Sartre, “l’infern són els altres”), el perfecte horror contemporani capitalista, quotidià, omnipresent… les masses (mortes) en moviment cec. «Per què vénen tots cap al centre comercial? Deu ser perquè encara mantenen un record del lloc que els va donar més satisfacció en vida.» (diàleg dels dos cínics SWATs assassins d’immigrants caribenys i motards molt vius a l’alba dels morts, segona part de la trilogia –interpretats en el sempre innecessari remake del 2004 pels granítics Ty Burrell i Ving Rhames- que, òbviament, en l’enfrontament hawskià i carpenteresc entre científics i militars del Dia dels Morts). Per cert, aquest centre comercial existeix i és visitable. Està situat a Monroeville, Pennsylvania, i alberga un museu dedicat als zombi a la cultura popular (que es va traslladar del 2013 al 2020 a Evans City, PA, on es va filmar la primera part de la saga).
I en concret les brases culturals subjacents que generen aquesta pluja d’espurnes seran, per una banda, la invasió i apropiació simbòlica d’Haití el 1915 per part dels EUA, i la novel·la distòpica de mitjans dels anys 50 (envoltats de paranoia atòmica) Sóc Llegenda, de Richard Matheson. Fins i tot Romero, els zombis eren l’encarnació de l’esclavisme patit pels negres haitians convertida en ritus vudús de control del cos de vius i cadàvers recents. La seva influència als EUA va portar a la realització de certes pel·lícules aïllades com White Zombi (1932), amb Bela Lugosi, i l’arxiconeguda I walked with Zombie (1943), de Jacques Tourneur. Pel que fa a l’esquema literari que inspiraria i deixaria enrere Romero, Night of the Living Dead vindria a ser la seva segona, no acreditada en molts mitjans i sense vampirs, adaptació cinematogràfica, després de L’últim home sobre la Terra (1964), amb Vincent Price, i abans de The Omega Man (1971), amb Charlton Heston (i correm un espès vel sobre la quarta versió, l’única de títol homònim a l’escrit, amb un improbable Will Smith com a protagonista).
En ple any 1968, aquestes cendres encara calentes serien violentament atiades pel context polític apocalíptic de fi de l’American Way of Life que tan clara (o fosca) ment es reflecteix al film: la guerra del Vietnam i la lluita pels drets civils; encara que per ser justos, i no crear altres “llegendes”, estem endinsant-nos en una interpretació a posteriori de la producció com hem esmentat al principi, ja que tant l’actor, el suau i malaguanyat Duane Jones, com el director van negar repetidament que la negritud de la seva pell afectés la seva selecció per al rol, encara que també han admès que van ser conscients del sisme que suposava –Romero arriba a declarar que sobretot es va adonar després de sentir de l’assassinat de Martin Luther King Jr. per la ràdio- i, des del nostre punt de vista futur, puguem advertir clarament que va canviar totalment molts dels significats polítics, i sobretot l’acolliment públic de la seva pel·lícula.
Al capdavall, els fets són els fets. Al llarg del metratge, efectivament un home negre bufeteja una dona blanca (no el primer mandoble interracial, fita que pertany a l’altre temps perfecte gendre Sidney Poitier a l’estupenda En la calor de la nit de Norman Jewsion un any abans). A continuació, el mateix negre mata un blanc, insuportable cal dir tot, i acaba sent assassinat per policies blancs (records del futur). Al mig, cadàvers de tots els colors s’han lliurat al canibalisme virulent, tots barrejats i la meitat en draps menors, potser el pecat més gran per a una audiència del sud contemporània, i els supervivents han assassinat una ja no tan innocent, però fins llavors desvalguda i angelical, infanteta rossa…
En els següents anys 40 anys, Romero seguiria sempre lligat a l’univers que va engendrar i donaria a llum, com a director i guionista, a la qual cosa al nostre entendre és una tetralogia i una dilogia (i no una hexalogia) sobre el tema, a més digressió, The Crazies (1973) que el portaria a ser padrí també del subgènere dels infectats. La Nit (1986), el Clarejar (1978) i el Dia (1985)són una espiral terrible cap a la pèrdua de la fe en lesperit humà, en especial la freda professionalitat homicida dels dos agents de la segona i el conflicte, tan volgut per Hawks, entre militars i científics, o entre la Força i la Raó, de la tercera. La quarta, produïda ja 20 anys després, podria per dates situar-se com a inici d’una segona trilogia, però realment és el colofó del món i de la perspectiva, encara política, encara humana, de la primera: instal·lada ja plenament a la distòpia, sistema capitalista ha revertit a un feudalisme despòtic on, com més endavant, quan els Living es tornin els Walking i es passin i passegin massivament per televisió, és lhome el pitjor llop per a lhome. I el més destacat de tota la saga, els zombi, “els altres” que des de l’alba han estat carn de canó dels tiradors de sang calenta, mostren centelleigs d’intel·ligència i de consciència de classe, i de voler un lloc i una alternativa pròpia quan s’organitzen i s’allunyen, voluntariament? de la violència liderats per Big Daddy. Potser per això el possible joc de paraules del títol, Land of the Dead. Parafrasejant Emma Lazarus, “Doneu-me als vostres rendits, als vostres pobres! Les vostres masses amuntegades anhelant respirar en llibertat. La desemparada deixalla de les vostres plenes platges. Envieu-me a aquests, els desemparats, sacsejats per les tempestes.“
De totes maneres, tots recordarem, assaborirem, sempre aquell primer calfred en què, en un grisenc cementiri, a ple dia, un individu esquinçat i amb els ulls buits s’acosta al teu germà que està fent l’idiota… i tracta de mossegar-lo!
