La memòria del gel

En La memòria del gel, l’Ada Vilaró recrea un escenari binari on la pròpia consciencia vital de la autora ens fa furgar en la ferida cada cop més irritant que infligim al món que ens envolta.

Sinopsi.
Un personatge nú desperta d’entre el gel evocant la part més íntima de la terra que ens retorna al començament de la vida, al ventre matern.
L'actriu va entomant distints rols al llarg de la funció que evoquen tant el record de la mare ( terra) com d’altres mostres de vida: flors, animals i ens alerta de com tot es va descoronant al nostre voltant mentre ens entossudim a fomentar accions abanderades d' etiquetes sostenibles.
La artista ens mostra la por que tot plegat vagi a més i apel.la la responsabilitat de cadascú per a evitar-ho. L'espectacle fa patent la por d’estar adormits i deixar fer… com l’aigua que es glaça sense remei i ens arriba ben endins…. I la sang atura el seu goteig… i el gel omple els pulmons… i deixem de respirar.
És un morir despert. Un crit d’alerta perquè d’aquí milers d’anys potser serem flors o plantes però ara som aquí. Despertem!

La Vilaró és una artista multidisciplinari. Em crida molt l’atenció el seu espectacle en via pública “24 hores” en les que resta en silenci i convida els vianants a escriure missatges testimonials en pissarres que es desen a terra. Perquè cada cop més, cal reivindicar els espais públics que s ‘han anat privatitzant i ja no hi som presents si no és que estem consumint.

Els seus espectacles no són comercials però són molt vius, i ens ofeteix una mirada diferent e innovadora del món de l'espectacle

Una artista que ha estat guardonada amb la medalla d’Honor de Barcelona com a reconeixement a la seva trajectoria, guanyadora també del premi FAD Sebastià Guash de les arts parateatrals, és algú a qui sens dubte cal seguir la pista.

Una proposta intimista absorbent, sacsejadora i visceral. Qüestions ben contemporànies com el poder de la memòria, les cures, les arrels, la infantesa, l’ecologisme i l’amor són fils conductors amb els que l’Ada Vilaró ens proposa reflexionar sobre la necessitat de revaloritzar la vida, tant a nivell individual com a escala planetària.

Les vivències personals són sempre noves oportunitats per nodrir l’imaginari creatiu de cadascú. A La memòria del gel, l'actriu i directora torna a portar al límit aquesta simbiosi, on tota metàfora (i n’hi ha moltes) esdevé una realitat concreta i crua. Les imatges juguen un paper important: la contundent —i no per això menys dolça— interpretació de l'Ada es barreja amb projeccions que donen encara més pes a l’escena, atorgant-li un caràcter gairebé oníric. Pels més nostàlgics, hi ha disponible a la sortida una petita publicació que combina frases extretes del guió amb meravelloses il·lustracions.

Si et va agradar Ink de Dimitris Papaioannou (Festival Grec 2023), t’asseguro que gaudiràs d’aquesta proposta, tot i ser més senzilla i narrativa. A més, veuràs com les ganes de muntanya (paisatge i personatge indispensable a l’obra) s’apoderen del teu cos al sortir del teatre!

 

És un text que em recorda les obres d’Irene Solà ”Canto jo i la muntanya balla o “Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres” per la seva relació amb la natura o les de Pilar Adón on a “De bestias y aves” descriu un territori fora del món amb animals en llibertat.

Ada Vilaró és l’autora i intèrpret d’aquest peça. És coneguda per 360 grams estrenada al festival TNT al 2019. Com a directora del Festival de Creació Contemporània Escena Poblenou ha rebut la Medalla d’Honor de Barcelona i el premi FAD Sebastià Gasch de les arts parateatrals. No ens estranya gens.

En aquesta obra ens introdueix des de l’inici en un món en perill en forma de desglaç d’un gel que es va fonent i des de la platea es van sentint les gotes d’aigua caient sobre el terra. A partir d’aquí, i amb un fil conductor d’una història que podria ser autobiogràfica, va teixint uns relats amb imatges molt poètiques sobre la defensa i respecte per la natura i les tradicions. Ada Vilaró ens embolcalla amb elements de la terra i els animals salvatges i tot allò que ja no existeix perquè ho hem destruït, glaceres, rius o fonts.

L’obra és curta però intensa i els relats es veuen interromputs  per records, vivències personals de la relació amb els pares, totes elles connectades pel seu amor als productes de la terra i als animals en llibertat. Tantmateix la natura no està en contradicció amb els avenços tecnològics i l'actriu descriu amb una gran bellesa el tractament sobre un cor humà malalt amb la mateixa sensibilitat que el part d'un animal salvatge.

La direcció de Pep Pla i la pròpia actriu fa que es transformi sense massa canvis externs en bèstia, cavall, home destructor, mare, dona perduda, i tot això, sobre una música i sons inquietants (espai sonor de Joan Gorro), de vegades tranquils, de vegades pertorbadors però que acompanyen amb molt d’encert els camins que va seguint la protagonista.

L’espai escènic de Paula Bosch és pura fantasia. Tots els elements esmentats, la terra, l’aigua, el gel, les flors, la muntanya, els cavalls, les roques o les arrels són utilitzats fent de vegades equilibris per donar forma a l’obra. Ens ha semblat una meravella la projecció sobre una cortina d’un arbre que es belluga, que té vida i que amb el seu color de tardor ens recorda la  brevetat de la vida i la necessitat de supervivència.