Joan Negrié i Albert Triola protagonitzen La Marató de Nova York, una comèdia escrita per l’italià Edoardo Erba que posa dos actors en escena saltant sense parar durant una hora
Sinopsi
Al principi, un d’ells es resisteix. Diu que no està fet pels esports durs, però el seu amic insisteix. Han d’entrenar-se dos cops per setmana per a la marató de Nova York.
Concentrar-se. Portar bon ritme. Anar ràpid. No abandonar. Viure per córrer. Viure per córrer? Fugir cap endavant. Corren i parlen de la vida. Suen. Bufen. Somien. Una metàfora de la vida. I tot això també és el teatre.
Una comèdia que corre sola i un desafiament que vencen els dos protagonistes que corren durant tot el que dura la peça. Interpretar i córrer. No existeix vencedor perquè, com a la vida, el primer acaba sent l’últim com si tot fos una fantasia equivocada. Un somni.
Bueno. Nada mas.
Dos amics s’entrenen per participar a la marató de Nova York, mentre corren van repassant anècdotes i coneixerem detalls de la seva vida, fins al moment que tota la cursa prendrà un altre significat.
Una obra entretinguda que manté l’atenció de l’espectador, en què cal destacar l’esforç d’Albert Triola i Joan Negrié, corrent de manera estàtica durant tota l’hora que dura l’espectacle.
Tot un exercici físic dels actors amb una interpretació sòlida i un guió un pèl artificiós.
Un text sorprenent, uns actors que ho donen tot, una estona de teatre que no s’oblida
Val la pena fer una sortida a veure l’espectacle. Els actors han fet una bona feina portant el recorregut de l’obra a través d’ una carrera constant. L’estructura està molt bé i el fet de ser aparentment senzilla però alhora intensa fa que mereixi anar a veure-la. I a més té una durada curta que et fa sentir còmode amb el fet que els dos actors no parin ni un moment de còrrer.
Però ep!
Hi ha un punt a millorar o més ben dit a revisar, té un to i un llenguatge masculí que té connotacions masclistes.