La casa sin Bernarda de la companyia ENTRANCE, és una adaptació del clàssic de Federico García Lorca on es dialoga artísticament sobre el fonamentalisme ideològic, el sotmetiment de les filles al codi moral imposat per la família o la comunitat, el suïcidi adolescent, la pèrdua de la virginitat i la definició del jo a l’entrada en l’edat adulta.

Sinopsi

Aquesta és la història sobre el tancament i l’opressió de cinc dones joves i sobre com cadascuna d’elles fa front a aquesta situació. Es tracta de cinc dones que s’enfronten a una guerra interna entre dues forces oposades que lluiten constantment: el seu costat instintiu reclama llibertat i el seu costat social troba subterfugis per poder habitar la norma. Totes reclamen la seva llibertat; quatre d’elles ho fan sense aixecar la veu i una, Adela, ho fa en una guerra cos a cos. Per ella no existeix cap subterfugi, només existeixen el seu instint i la força de la passió, que la fan impermeable a la norma. De fons, ressona l’abast dels llegats familiars i del parany forçosament explosiu que podem trobar en els règims opressors, fonamentalistes i patriarcals del món actual. La lluita d’aquestes dones per transformar la seva situació de tancament obre la possibilitat d’una existència plena de vida.

CONTEXTUALITZEM LA CREACIÓ

La casa sin Bernarda és un duel dialèctic. Les cinc germanes estan literalment tancades en un espai escènic del què no poden sortir durant l’hora i mitja que dura l’espectacle. Habiten un lloc que ens remet a estius interminables, a llargues migdiades d’estiu en què els adults ens obligaven a quedar-nos a casa sense poder penetrar al mar… I són les reixes, les evidències de no tenir sortida, el que converteix aquest espai dolç en un lloc tràgic.
L’espectacle situa l’acció als anys noranta evocant l’imaginari de l’adolescència de la directora; les cançons, les modes amb les quals ella mateixa va créixer. Un món on encara no hi havia tanta connectivitat digital.
La proposta de direcció és explicar la història d’aquestes dones, una història tradicionalment vinculada a l’Espanya més negra, des de la lluminositat i el desig per viure. Paula Errando vol trobar la fórmula entre la duresa de la manca de llibertat i l’explosió de la pubertat a través d’un llenguatge escènic esclaridor, transparent i honest.

Durada:
Idioma:
Castellà
Sinopsi

Aquesta és la història sobre el tancament i l’opressió de cinc dones joves i sobre com cadascuna d’elles fa front a aquesta situació. Es tracta de cinc dones que s’enfronten a una guerra interna entre dues forces oposades que lluiten constantment: el seu costat instintiu reclama llibertat i el seu costat social troba subterfugis per poder habitar la norma. Totes reclamen la seva llibertat; quatre d’elles ho fan sense aixecar la veu i una, Adela, ho fa en una guerra cos a cos. Per ella no existeix cap subterfugi, només existeixen el seu instint i la força de la passió, que la fan impermeable a la norma. De fons, ressona l’abast dels llegats familiars i del parany forçosament explosiu que podem trobar en els règims opressors, fonamentalistes i patriarcals del món actual. La lluita d’aquestes dones per transformar la seva situació de tancament obre la possibilitat d’una existència plena de vida.

CONTEXTUALITZEM LA CREACIÓ

La casa sin Bernarda és un duel dialèctic. Les cinc germanes estan literalment tancades en un espai escènic del què no poden sortir durant l’hora i mitja que dura l’espectacle. Habiten un lloc que ens remet a estius interminables, a llargues migdiades d’estiu en què els adults ens obligaven a quedar-nos a casa sense poder penetrar al mar… I són les reixes, les evidències de no tenir sortida, el que converteix aquest espai dolç en un lloc tràgic.
L’espectacle situa l’acció als anys noranta evocant l’imaginari de l’adolescència de la directora; les cançons, les modes amb les quals ella mateixa va créixer. Un món on encara no hi havia tanta connectivitat digital.
La proposta de direcció és explicar la història d’aquestes dones, una història tradicionalment vinculada a l’Espanya més negra, des de la lluminositat i el desig per viure. Paula Errando vol trobar la fórmula entre la duresa de la manca de llibertat i l’explosió de la pubertat a través d’un llenguatge escènic esclaridor, transparent i honest.

Fitxa artística
Veure fitxa sencera
Fotos i vídeos
Opinions de l'espectacle 2
  • Sílvia Moreno Palomar
    Sílvia Moreno Palomar
    Teatre Barcelona
  • Magui a Grito Pelao
    Magui a Grito Pelao
    Teatre Barcelona
Articles relacionats
Enllaç copiat!