La cabra, o qui és Sylvia?

La intenció de La cabra, o qui és Sylvia? és bona: la provocació i la incomoditat com a eines de transformació, per obrir aquelles ments més tancades i per veure la vida des d’una perspectiva –lleugerament o radicalment– diferent. I més quan tot plegat s’emmarca dins d’un context del tot quotidià, un matrimoni tradicional, que diu ser d’esquerres, ja d’una certa edat, al qual el més «extravagant» que li ha passat és tenir un fill homosexual.

El text d’Edward Albee, estrenat fa vint anys, té una intenció interessant, sí. Però hi ha un problema de base: el text no provoca debat, i els motius d’aquest fet poden ser diversos. Potser és que el context de recepció ha variat massa, geogràficament i moralment, des dels Estats Units del 2002? Els arguments que han de defensar «l’acusat» no tenen prou força davant d’un aspecte sobre el qual hi ha un consens social ferm. El que s’aconsegueix, com a molt, és qüestionar els límits de l’amor i del desig, i també de l’amistat, però més des de l’empatia que genera la llàstima que des de la racionalitat.

No és fins al final de la funció que es posa a prova l’espectador, quan la dona entra en el joc del marit (sembla que ha estat capaç d’entendre’l) i quan el desig del fill passa a l’acció. Però per arribar-hi, hi ha una hora de premissa força prescindible si el que es volia discutir de veritat, si el debat de fons, era aquest. Per sort, unes interpretacions magnífiques d’Emma Vilarasau i Jordi Bosch, acompanyants per Jordi Martínez i Roger Vilà, salven les mancances actuals d’aquest text dirigit per Iván Morales.

L'any 2002 Edward Albee no havia de demostrar res a ningú. Havia escrit alguns dels textos teatrals més memorables de la seva època (Qui té por de Virgínia Woolf?, Un delicat equilibri i Tres dones altes), l'havien premiat tres vegades amb el Pulitzer i s'havia guanyat el respecte de crítics, públic i companys de professió. I llavors va i estrena La cabra, un autèntic cop de puny a l'estómac que posa cames enlaire tot el que entenem com a moralment acceptable. Albee tenia 74 anys en aquell moment, tot i que el text sembli escrit per un autor novell que no té por de res i que vol escandalitzar o provocar als espectadors. Suposo que això és el que distingeix a un gran autor, la voluntat de voler provocar coses noves fins al final de la seva carrera...

A Catalunya ja vam tenir un interessant muntatge d'aquesta obra, el que ens va oferir Josep Maria Pou al Teatre Romea ara fa quinze anys. El van acompanyar Marta Angelat, Pau Roca i Blai Llopis, i el resultat va ser un èxit a tots nivells. Tenia por que aquesta nova versió apostés per la part còmica de la peça, que la té, i desvirtués el drama terrible que corre per sota com un riu subterrani... i putrefacte. És a dir, tenia por que es comercialitzés un text que tot i el seu aspecte conservador té un puntet d'underground. Finalment m'alegra dir que el muntatge no ha perdut la seva part provocativa i que ha apostat de valent per un treball interpretatiu en el que la ironia i el sarcasme apareixen en totes les seves formes. Emma Vilarasau i Jordi Bosch aposten a fons pel text i corren amb tots els riscos que això comporta. Ella assumeix el despit, la ironia i la venjança d'una forma gairebé lúdica, mentre que ell passa per diferents estats... però mantenint sempre aquest to de persona raonable i sensata que dona un contrapunt radical al seu personatge. Dos treballs realment admirables.

La direcció d'Iván Morales crec que ha estat força encertada i que ha donat pes a les batalles dialèctiques, construint en ocasions una mena de baralles quasi coreogràfiques. No m'ha agradat tant l'escenografia, funcional però poc creïble, ni tampoc algunes solucions d'il·luminació que no he acabat d'entendre. Sigui com sigui, estem davant d'un treball molt interessant i potencialment engrescador que la Covid no hauria de privar als espectadors.

Sempre s’agraeix que un teatre privat aposti per una obra incòmoda, especialment, quan es tracta d’un text que, dues dècades després de la seva estrena original, malgrat no haver envellit malament, avui s’ha d’enfrontar a un clima de correcció política que tolera poc l’ambigüitat. La cabra, o Qui és Sylvia? és una història escrita per un geni trapella (Edward Albee) que busca dinamitar principis que mai ens hem qüestionat, remoure els nostres límits morals i plantejar-nos dubtes escandalosament imprevistos. Amb aparença de comèdia negra, la peça amaga, en realitat, un drama truculent capaç de remoure les entranyes de l’espectador més fred.

El seu director, Iván Morales, aposta, de fet, per la interpel·lació directa al públic i, des de la força de la simplicitat, deixar brillar als intèrprets. La química escènica de Jordi Bosch i Emma Vilarasau resulta, en aquesta ocasió, memorable, fascinant, colpidora. El viatge que ens ofereixen esdevé una experiència tan impactant com captivadora. Però, certament, és Vilarasau la reina d’aquesta funció. La ràbia continguda, les explosions de fúria, el dolor, la compassió, la ironia, la llàstima, la incomprensió o l’afecte són només algunes de les tecles amb les quals juga durant aquesta muntanya russa d’emocions de gairebé dues hores. Els acompanya en escena un tendríssim Roger Vilà, en el paper de fill del matrimoni. Vilà, que ja havia demostrat el seu talent com a actor a muntatges com Vespres de la beata verge o La mort i la primavera, continua la seva trajectòria ascendent construint aquí un personatge tan fràgil com tridimensional. Finalment, un efectiu Jordi Martínez, en el paper d’amic del protagonista, completa el magnífic quartet.

La proposta fa riure, fa reflexionar i et sacseja per dins. Parla dels llindars de la tolerància, de la gestió del desig sexual i de la hipocresia d’una societat construïda basant-se en l’aparença. És brutalment preciós veure com es destrueix quasi a temps real el món dels protagonistes a través de la lluita dialèctica però també d’accions físiques explícitament violentes. En definitiva, estem davant d’un espectacle que es gaudeix a molts nivells, que genera plaer i malestar a parts igual, que deixa empremta i que és impossible d’oblidar (una qualitat, per desgràcia, molt escassa actualment).