El Futur és un fris cronològic sobre les inquietuds envers el demà. Un seguit d’esquetxos que aborden el drama sobre allò que vindrà amb el sentit de l’humor i la intel·ligència que caracteritzen al seu autor Joan Yago. I davant d’un panorama cada cop més i més desolador, és també un lloc alternatiu a la queixa i el pessimisme: “Un intent —de vegades inconscient i desesperat— d’imaginar un demà positiu, alegre o, com a mínim, divertit”, tal com el defineix l’autor.
Heu pensat alguna vegada què diran els vostres fills, els vostres néts o els vostres besnéts, quan vegin les vostres fotografies? Què pensaran quan trobin els retrats esgrogueïts i polsosos dels seus ancestres en algun racó fosc de les cases voladores on viuran d’aquí a 75 o 100 anys? Què pensaran dels nostres pentinats? De la nostra roba? De l’expressió de les nostres cares o de les coses que vam fer mentre vivíem el curt moment de la història que vam anomenar “nostre”?
El món en què vivim canvia a un ritme frenètic i plantejar-nos cap a on anem és cada dia més i més urgent. Alhora, ens sorprenem, ens esgarrifem, ens entendrim i ens entristim en observar el nostre present i recordar com van imaginar-se el futur —amb els seus encerts i els seus errors— les generacions que ens han precedit.
Una segona oportunitat per gaudir d’aquest espectacle que es va poder veure el 2019 al Teatre Eòlia i a l’Escenari Joan Brossa i que ara programem nosaltres després d’haver estat seleccionat a La Convo d’On el Teatre Batega
«Avui en dia tenim la capacitat necessària per destruir el planeta però som lluny de desenvolupar la capacitat que ens permeti escapar-ne. És per això que, des del punt de vista científic, vivim el moment més perillós de la història de la humanitat».
El físic Stephen Hawking escrivia aquestes paraules a finals de 2016 en un article publicat amb motiu del triomf de Donald Trump a les eleccions presidencials dels Estats Units. Quinze mesos després d’aquell article, Hawking moria deixant-nos encara més sols i espantats en aquest planeta.
Totes les generacions han imaginat com seria la vida de les generacions futures. Els nostres besavis es van preparar per veure l’arribada d’un futur on l’electricitat i el progrés alliberarien la humanitat de qualsevol patiment. Les nostres àvies, en canvi, només pensaven en el futur en clau d’extrema supervivència. Els nostres pares – això diuen ells – van imaginar un futur en que els seus fi lls viurien una vida millor de la que van viure ells.
Ara ens toca a nosaltres imaginar quin món deixem per als nostres fills. El Futur és una creació col·lectiva, una llista de preguntes difícils en una pissarra, un intent – de vegades inconscient i desesperat – d’imaginar un demà positiu, alegre o, com a mínim, divertit.
