Tot el que necessites per anar al teatre

Històries d’Istanbul

Històries d’Istanbul

Mercè Arànega i Jordi Martínez protagonistes d’aquesta obra de la dramaturga turca Yeşim Özsoy, un retrat de la ciutat d’Istanbul a ritme de música clàssica otomana.

El muntatge es basa en l’obra de Yesim Özsoy, actriu, directora i dramaturga turca que és fundadora i directora artística del Galata Perform d’Istanbul. Partint dels meddahlik, una forma d’art dramàtic turc que interpretava un únic actor i prenent com a estructura un ritme de la música clàssica otomana, el ritme aksak, el muntatge mostra un mosaic de personatges que ens parlen d’ells mateixos, del lloc on viuen i el que això comporta. Aquest lloc és Istanbul, una ciutat on es barregen i s’enfronten maneres diverses d’entendre la política, la religió, la tradició, l’amor, el patriotisme i en definitiva la vida. Avui més que mai és una ciutat on s’agrupen milions d’anhels en trànsit, molts dels quals, com els dels nostres personatges, són retinguts per raons diverses. Una ciutat decisiva per obrir o tancar les portes d’Europa tant per als qui n’entren com per als qui en surten. Istanbul esdevé així un territori en ebullició dins d’un estat en perpètua agitació. Una agitació i una sensibilitat que queda reflectida i es fa palesa a través del testimoni d’aquests dotze personatges. L’espai sonor va a càrrec del Grup de Música Nuu, dedicat a donar un aire personal i electrònic a tota la música de l’espectacle, tant la de caràcter tradicional com la de caràcter més contemporani.

Valoració col·laboradors


Valoració espectadors

  • 12345

    Victòria Oliveros Layola

    Tot i que en el primer moment ja ens indiquen quins són els personatges de l’obra i qui els interpreta, la relació entre ells es va aclarint cap al final de l’obra. La història evoluciona a partir de cadascun dels monòlegs i va connectant els personatges entre ells. Ens parlen d’ells mateixos, del lloc on viuen i el que això comporta. El que s’explica no descobreix res de nou. Però potser el més cridaner del text rau en la seva estructura, en la qual cada història és explicada amb monòlegs constantment interromputs entre si, en un aparent caos que obliga l’espectador a estar constantment alerta. El que veiem és un puzle de moments que reflecteixen la vida d’uns personatges molt variats. Unes bones interpretacions encapçalades per dues dones. D’una banda, Mercè Arànega i per l’altra, la més jove del grup, Magda Puig. És impressionant com, amb uns pocs i ràpids canvis de vestuari, la seva expressió, la seva forma de parlar i lmoures canvien radicalment. Una proposta interessant malgrat no ha aconseguit que entrés en l’obra. Si voleu saber-ne més podeu entrar a https://gaudintdelteatre.wordpress.com/2018/06/02/histories-distanbul-a-contrapeu/

    02/06/2018

  • 12345

    Mario Zapa García

    Històries d’Istanbul, a contrapeu: tan lejos y tan cerca.

    Tenía claro que no quería perderme esta segunda oportunidad de ver Històries d’Istanbul bajo la dirección de Joan Arqué, que me ofrecía el Lliure dentro de la interesantísima (y necesaria) NOSaltres, Mostra de teatre inclusiu.

    Me interesa muchísimo conocer y reflexionar sobre la mirada de la dramatúrgia más allá de nuestro país y aún más si es sobre una ciudad tan peculiar como Estambul.

    El texto de la dramaturga turca Yesim Ozsoy es un caleidoscopio de historias en apariencia independientes entre sí, sobre doce personajes que representan una amalgama de las diferentes sensibilidades y motivaciones de una sociedad tan variopinta como la que vive entre Oriente y Occidente.

    Padres que se decepcionan con sus hijos, ciudadanos que se rebelan contra la sociedad, matrimonios que se odian, parejas que se enamoran, que se separan, jóvenes que parten en busca de un futuro mejor… Jóvenes, viejos, conservadores, progresistas, laicos, religiosos, todos ellos con sus esperanzas y contradicciones.

    Joan Arqué apuesta con éxito en la dirección y puesta en escena por un espacio cuadrado con pocos elementos, en los que logra montar y desmontar este puzle de trozos de vida de una sociedad que nos puede parecer lejana, como la turca, pero que resulta extrañamente reconocible, con los mismos miedos e intereses, con las mismas penas y alegrías, con las mismas angustias y sinsabores que tenemos cualquiera de nosotros.

    Mercè Aránega, tan eficaz como excelente siempre, Francesc Ferrer, Jordi Figueras, Elena Fortuny, Carles Gilabert i Marta Puig-Aida Oset, forman un elenco que encaja, en un trabajo en el que se enfrentan a la interpretación de más de un personaje y que resuelven de forma asombrosa.

    Un viaje en definitiva, en busca de la identidad de una ciudad, que vive entre dos mundos, a contrapie.

    30/05/2018

  • 12345

    JOSE GABRIEL DEL VIEJO

    Salgo un pelín decepcionado de ver esta obra. Estas historias sobre los ciudadanos de Estambul me ha parecido tópica y que no aportaba nada nuevo.
    La dramaturgia tampoco me ha emocionado demasiado y la puesta en escena me ha resultado caótica y difícil de seguir.
    6 actores interpretando 12 personajes, diálogos recitados unos tras otros casi interrumpiéndose entre ellos. Las tramas todas mezcladas. Y unos actores que me han dado la sensación que no paraban de gritar.
    No se… quizás hoy no era mi día.

    Entre tantos puntos negativos un oasis de esperanza: la fabulosa voz de Elena Fortuny interpretando una canción Turca. Espectacular

    25/05/2018

  • 12345

    JOSEP OLIVA SASÉ

    Al Lliure de Gràcia he estat veient aquesta obra de la dramaturga i directora artística del VeDST Theatre en GalataPerform d’Istanbul, Yeşim Özsoy. Anava amb moltes ganes perquè Istanbul és la ciutat europea bé i asiàtica que més he visitat, més m’he patejat i pocs racons em queden per veure. i he sortit totalment decebut. Unes històries amb un interès mínim, vaja que no m’han aportat res en absolut. La multiculturalitat de l’única ciutat del món aixecada entre dos continents amb la seva riquesa artística, la seva cruïlla de cultures, religions, música i idiomes dóna per a molt i aquí perquè t’assabentes que tracten de Turquia perquè podria ser perfectament el Marroc, Tunísia o Algèria. Per a mi, entre l’abús de tòpics, histrionismes que no vénen al cas i el poc que ajuda la baixa qualitat de les projeccions han fet que a mesura que avançava l’obra tot s’anés desdibuixant i anés en augment la sensació que el que m’estaven dient ja ho havien dit abans. Pel que fa a la interpretació i deixant al marge a Mercè Aránega solvent com sempre, la feina de la resta del repartiment m’ha resultat molt irregular i en algun cas amb l’aprovat justet. Una vetllada per oblidar, arribar a casa i posar un vídeo d’un capvespre a l’Bòsfor per relaxar-me.

    23/05/2018

Articles relacionats