Gossos de neu

Gossos de neu presenta la història de la mort en accident de cotxe de l’escriptor francès Albert Camus i el seu editor, Michel Gallimard, per parlar-nos del dol, de la pèrdua i del record.

Amb una posada en escena que combina la dansa amb el text i les projeccions, Gossos de neu utilitza recursos propis del teatre documental però afegint-hi una bona dosi de poesia, reflexió i sentiment. El seu objectiu és explorar dues maneres d’enfrontar-se a la pèrdua, d’una banda, la de l’amant de Camus, que intenta aferrar-se al record i a les idees que els unien, i, de l’altra, la de la filla de Gallimard, que intenta reconstruir els fets per esbrinar si tot plegat va ser un accident o un suïcidi.

Amb unes brillants interpretacions per part de Núria Rocamora (l’amant) i Blanca Garcia Lladó (la filla), una posada en escena interessant i molta bellesa, Gossos de neu és un muntatge complex en el que val molt la pena submergir-s’hi.

Més informació a Somnis de teatre

Aquesta és la nova proposta de la companyia  Paradiso 99, que va guanyar el 1r Premi Laboratori Arts Escèniques Tísner. Ens explica la història de dues persones que es van estimar de manera irreductible malgrat la seva dimensió política i els seus múltiples amants.

Aquest és el segon projecte de la companyia després de "NO HI HA BOSC A SARAJEVO", que vam veure a la Sala Atrium el juliol del 2016 (aquest projecte va ser el guanyador de la Beca Desperta per a companyies emergents el 2016).

Amb una dramatúrgia que no és gens fàcil, escrita i dirigida per Begoña Moral, l'obra se situa el gener de 1960 i explica el viatge que fa Judith a Groenlàndia per poder acomiadar-se d'Albert Camus, el seu amant mort unes poques hores abans. Un "viatge" a Groenlàndia totalment oníric, perquè l'accident de cotxe on va morir Camus va ocórrer a Villeblevin, una petita població francesa a 90 quilòmetres de Paris.

Albert Camus (Genís Sendra) va morir en un accident de trànsit amb el seu amic i editor Michel Gallimard. Maria Casares, que a l'obra es diu Judit (Núria Rocamora), amant de l'escriptor durant més d'una dècada, vol acomiadar-se. Aquesta teòrica trobada la realitzen davant de la filla de Gallimard (Blanca García-Lladó), que és la narradora i la que els observa i acompanya des d'un present carregat d'interrogants.

El fet de situar l'acció a Groenlàndia, és per la senzilla raó de què aquest és un lloc on els dos amants havien somiat fugir, un lloc on la fredor anul·la qualsevol tipus d'activitat comunitària i on només els esperits més lliures poden sobreviure.

El dolor per la pèrdua, el dol, l'amor, la llibertat, la fidelitat, els fills, són conceptes tractats en un text no convencional, amb punts de contacte amb la dansa (o moviment fisic força coreografiat) ... i el teatre documental.

Una proposta interessant, que ens ha anat atrapant a poc a poc, després d'un inici poc entenedor, de la mà de la narradora, Blanca Garcia-Lladò, que enfoca la nostra mirada i ens explica més explícitament el que Genís Sendra i Núria Rocamora ens volen transmetre amb els seus moviments.

Escenes plàsticament molt belles, bones interpretacions, una destacable banda sonora i un bon suport documental, amb projeccions que ens mostren imatges de la vida i la mort de l'Albert Camus.

Creiem que és una proposta que paga la pena veure, malgrat que no es tracta d'una proposta fàcil i per tant requereix d'un esforç intel·lectual per part del públic.

Per veure la ressenya original, només heu de clicar en aquest ENLLAÇ

La companyia Paradisso 99 presenta el seu segon projecte “Gossos de neu” , text guanyador de la Primera convocatòria Laboratori d’Arts Escèniques Tísner (2017), escrit i dirigit per Begoña Moral.

Hivern. Gener de 1960.França.Un accident. El cotxe en el que viatja la família Gallimard i l’escriptor Albert Camus xoca contra un arbre. Albert Camus i el seu editor i amic Michel Gallimard moren a l’acte; la dona i la filla de Gallimard, Janine i Anne, seuen al darrera. Les dues sobreviuen a l’accident.

“Gossos de neu” és el que s’esdevé després de l’accident per a dues dones: l’Anne, la filla de Gallimard, i Judith (representació de Maria Casares) l’amant d’Albert Camus.

Dues dones unides davant la pèrdua. Dues dones unides davant una mateixa pregunta: Perquè?

Un perquè que amaga al darrera dos motius diferents; mentre una busca una raó que doni sentit a l’accident, l’altre busca una resposta davant el dubte d’una possible participació voluntària en els fets.

Dos personatges que ens són presentats en dos espais superposats, un real i l’altre imaginari. Dos camins connectats pel moment i el succés. Dos maneres de passar el seu propi dol.

L’Anne (Blanca Garcia-Lladó) és present, ens narra els fets,  es qüestiona quines van ser les circumstàncies reals de l’accident: uns neumàtics gastats?, l’asfalt...no estava mullat, una carretera sense trànsit. Què va passar?

La Judith (Núria Rocamora)ens mostra el seu dol de manera més onírica, mitjançant un viatge imaginari a Groenlàndia, el  lloc on suposadament s’havien de trobar els dos amants si alguna vegada decidien escapar-se junts. La Judith s’abandona al somni, el seu dolor el veiem des del seu subconscient. Ella necessita retrobar-se amb el seu amant, Albert Camus (Genís Sendra) per poder aclarir dubtes, tancar ferides i acomiadar-se. Necessita fer-li  una pregunta. “La pregunta” que la tortura per dins.

A part del text que és magnífic, el que més m’agradat d’aquest muntatge són les interpretacions i la manera com ho han volgut transmetre. Aquest joc entre el moment present i l’oníric l’he trobat fascinant. Mentre l’Anne ens parla directament mirant-nos als ulls, la Judith ho fa mitjançant el moviment i tots els simbolismes que va deixant al llarg de la representació.

La utilització del llenguatge físic, una combinació entre moviment i dansa, les imatges reals projectades de l’accident, el text documentat , el text de creació, la música i la interpretació, tot en un mateix muntatge, ha estat realment fascinant.

Tot i que haig de reconèixer que no és una proposta fàcil d’entrada, la bellesa de l’escenografia, el text i les interpretacions t’enganxen des de un bon principi.

Penso que “Gossos de neu” és un d’aquells muntatges que s’haurien de veure en més d’una ocasió per poder arribar a entendre amb més profunditat tot el que ens vol transmetre.

Teatre arriscat. Teatre en estat pur. Imprescindible!!!