George Kaplan

George Kaplan té moltes de les característiques de la bona ciència ficció. En un futur proper, i molt versemblant, un grup d'activistes intentaran iniciar una revolució global sense sortir de casa. El seu objectiu és que George Kaplan, un pseudònim col·lectiu que denuncia l'individualisme i el personalisme de la societat actual, esdevingui un fenòmen en els cinc continents. Una revolució sense origen ni cap que haurà de sortir endavant per sí mateixa. Però, què passa quan l'enemic és igual d'invisible? Fréderic Sonntag ens regala un text per gaudir i reflexionar, ple de preguntes i amb poques respostes. Tot un encert.

Més informació...

George Kaplan, George Kaplan, George Kaplan... Aquest nom omnipresent que reverbera al llarg del text i que dona títol a l'obra, segueix ressonant al cap de l'espectador quan ja fa una bona estona que ha abandonat la Sala Beckett. Aquest nom, però, té poca importància. És només una excusa per parlar de conspiracions, de poder, de manipulació de masses, d'accions revolucionàries... I permet lligar així les tres escenes d'aquesta comèdia, amb alguna pinzellada tràgica, amb un fil tan fi que per moments creiem veure però ens és impossible resseguir. El mateix que ens passa en el món actual on ens arriben infinitat de relats impossibles de conciliar. Un encert en el fons i en la forma.

Toni Casares aconsegueix treure un boníssim suc d'aquest text amb una posada en escena molt encertada, amb una bon ús de l'audiovisual i una bona feina per part dels actors. A més, aquest és el tercer muntatge a tot el món d'aquest text del francès Frédéric Sonntag. Ens hem de sentir afortunats!

El paral·lelisme entre ficció i realitat a la vida quotidiana sembla força evident, tot i que sovint no som conscients de fins a quin punt es poden arribar a trepitjar. Precisament, aquest és un dels temes principals que planteja Fréderic Sonntag a la seva obra i ho fa a través d'una estructura original i molt efectiva de cara a entretenir i fer reflexionar a l'espectador al mateix temps. A més, "George Kaplan" conté molts altres temes com el funcionament intern dels grups, el poder, el control, la societat antisistema, la democràcia, els mites i les icones o les relacions, per exemple. Així doncs, podem dir que l'estructura d'aquesta obra és metafòricament similar a la d'una ceba, ja que a mesura que anem descobrint les seves parts independents, trobem punts en comú que ens obliguen a enllaçar-les. Al fer-ho, treurem les nostres pròpies conclusions i crearem un nou tema de l'obra, el qual no hi és present de forma directa però es manifesta al reflexionar i enlleçar les diferents parts. D'aquesta forma, ens adonem que les capes que anem descobrint formen part d'un tot ben planificat per Sonntag, les quals no són tan independents entre sí com podien semblar en un principi.

La posada en escena de Toni Casares és molt dinàmica i propera, tot reflectint la comicitat que planteja l'obra i posant a l'espectador a tres bandes, fent-lo d'alguna forma partícep de les diferents reunions mostrades. També cal dir que les interpretacions dels cinc actors estan plenes de matissos que ens ajuden a detectar fàcilment algunes de les qüestions a reflexionar. A més, aquestes reflecteixen un gran treball actoral, tot defenent amb molt d'encert els tres personatges diferents que interpreta cada actor. O vindria a ser el mateix?

Malgrat ser un encert i un dels punts forts l'estructura plantejada per Sonntag, en ocasions, aquesta alenteix l'acció inicial de cada escena, ja que ha de posar les bases de la nova situació tenint present els punts en comú amb la resta. Tot i això, aquest és un punt que no enfosqueix en absolut l'encert d'aquesta obra, que a més guanya punts quan reflexionem sobre ella després d'uns dies, moment en que acabem d'apreciar la complexitat d'allò que hem presenciat i que en un principi podia semblar més simple.

Així doncs, realment hi ha molta diferència entre com es relacionen un grup antisistema, el món de Hollywood i una organització d'espionatge secret? Qui s'amaga al darrera de George Kaplan? Sens dubte, es tracta de molt més que un simple personatge de ficció.

Una obra dividida en tres parts que no tenen connexió, en teoria. Uns activistes més penjats que un fuet, uns guionistes que també déu n’hi do i els components d’un grup de poder (o contrapoder, ves a saber) i un nom: George Kaplan. Interessantíssim plantejament i impecable posada en escena. Molt bona direcció de Toni Casares que ha fet funcionar als actors a la perfecció. Tocs de mala llet com l’anècdota banal del cafè: un dels pringats activistes comenta “com es possible fer un cafè tan bo comprant la merda més merda del supermercat?”, i en una altra part, un dels personatges més importants del món “com és possible que comprant el millor cafè que existeix fem aquesta merda?” Aneu a veure-la, val la pena. LLEGIR MÉS

Qui escriu el guió de les nostres vides? Quan prenem una decisió, què hi ha de raonament personal i/o d'influència externa? Aquesta influència, com l'exerceixen i qui la controla? Pensa igual una persona que veu televisió, va al cinema i al teatre, llegeix diaris, que una persona que viu aïllada de tot entorn alienador. Si volem ser éssers “racionalment purs” hem de deixar d’anar al teatre? ¡No, no fotem!!! Deixeu aquesta decisió per més tard. D’entrada aneu a la Sala Beckett. No tenen la resposta i a més a més sortireu amb un cabàs  de noves preguntes. Això sí, passareu una bona estona. ¡¡És una comèdia!!