Fama, el musical

Al 1980 s’estrenava la pel·lícula Fama amb una trama dinàmica i una banda sonora enganxosa, convertint-se en un fenomen en tot el món.

Al 1982 la cadena nord-americana NBC estrenava una versió en forma de sèrie, que es va mantenir en pantalla fins a 1987,convertint-se en una de les sèries més longeves de l’època, i a la que una servidora hi estava completament enganxada. Bona part del repartiment en la sèrie era la mateixa que la de versió cinematogràfica, així els fans vam poder gaudir dels personatges Bruno Martelli, Leroy Johnson, professor Benjamin Shorofsky i la instructora de dansa Lydia Grant, durant una bona temporada.

Al 1983 s’estrena per primera vegada el musical, al Coconut Grove Playhouse de Miami. A partir d’aquí va tenir una imparable trajectòria internacional (1995 al West End londinenc, al 2003 a l’Off-Broadway,...)

Vaig veure “Fama el musical”  al 2004, any en que es va estrenar al Teatre Tívoli de Barcelona de la mà del mateix productor Jordi Arqué.

Tot i que aquesta producció que es pot veure al Teatre Apolo de Barcelona és completament nova com l’adaptació del text original al castellà per Pablo Salinas, alguns arranjaments musicals i d'orquestració, coreografies, elenc, disseny de vestuari i il·luminació, segueixen mantenint l’essència de l’anterior. Recordo que en aquella ocasió Coco Comin compartia direcció amb Ramon Ribalta, la direcció musical corria a càrrec d’Olaguer Alguersuari i l’adaptació del text i lletres (en català) eren de Daniel Anglès i Juan Vazquez.

Si sou dels que us agrada la música, la dansa i les coreografies, aquest és el vostre musical. De fet a “Fama El Musical” la música i el ball tenen un protagonisme especial.

“Fama El Musical” compta amb uns 14 temes musicals. La música es executada per una banda de cinc músics que toquen en directe. Com a novetat d’aquesta nova producció, els estudiantes de música també interpreten algunes peces en directe dalt de l’escenari.

El que no acabo d’entendre és perquè una part de la música és enregistrada. El mateix passa amb algunes de les cançons que es poden escoltar al llarg del musical, que tot i que els actors sempre canten en directe, hi ha números que s’escolta de fons les seves pròpies veus enregistrades.

El color, el ritme i la vitalitat de la dansa són part del guió d’aquest musical. Les coreografies són espectaculars i d’una gran diversitat d’estils (ballet, rap, rock, música clàssica, hip-hop i jazz americà). Com a novetat, en aquesta nova producció, s’ha incorporat un numero de claqué basat en una peça original creada per Pablo Salinas i la coreògrafa de claqué Julia Ortínez, que és realment espectacular.

Pel que fa a la interpretació són gent molt preparada. Hi ha 12 ballarins que a part de ballar, canten i actuen , i uns 16 actors que a banda d’actuar, ballen i canten. Sensacionals les veus de les actrius Clara Peteiro, Dianne Kaye i Andrea Malagón.

La frase “Busqueu la fama, però la fama costa i aquí és on començareu a pagar. Amb suor” resumeix molt bé la filosofia d’aquest muntatge. La fama, l’èxit i triomfar no és gens fàcil. “Fama El Musical” simbolitza l’esforç i la vocació. Ens ensenya que no és fàcil aconseguir l'èxit, sinó que es requereix esforç i perseverança. Ens fa veure que les coses s’han de fer correctament i que no ens hem de desviar del camí. Ens mostra que la motivació és molt important per aconseguir arribar a la meta. Explora els desafiaments als què s’enfronten la joventut: les pors, els triomfs, els prejudicis, l’esforç, la perseverança, els problemes d’identitat, la confiança, la cultura, la sexualitat i les drogues.

Només hi ha una cosa que no acabo d’entendre, i és lo del canvi d’idioma. En aquesta ocasió a diferència de l’anterior producció, en la que un 90% era en català i la resta d’ intèrprets que no eren catalanoparlants donaven vida als personatges hispans de l’espectacle, s’ha triat el castellà com a única llengua.

Fama, el musical versió d’èxit internacional, el fenomen de la cultura pop sobre la llegendària escola secundària d’arts escèniques de Nova York.Un títol inconfusible de la inoblidable franquícia de cinema i televisió, Fame The Musical.

És el que passa amb algunes obres, a vegades t’agrada més el record que et porta (o el que t’explica) que el que realment veus a l’escenari. En aquest cas és el que em va passar. Vaig gaudir-ne molt durant la funció, recordant els personatges, la música, el número final.

Tot i ser una funció prèvia, abans de l’estrena oficial (i que no tot estava funcionant al 100% i es va notar en alguns moments) va ser un regal en l’àmbit visual, una experiència meravellosa i un salt al passat.

Aquell moment final, la cloenda perfecta amb el ritme de la mítica “Fama!” que la nostra generació va crèixer i que taralejas sense voler i vols possar-te a ballar amb ells. Com quan de jove has vist una pel·lícula i vols fer karate com Daniel LaRusso o Bruce Lee; aquí ha passat el mateix. Vols començar a escoltar la música per ballar com qualsevol dels protagonistes.

Amb tot, la vaig gaudir, possiblement no és un espectacle rodó, però segur que surts encantat i amb ganes de ballar. Podeu veure les fotografies i el video del número final tal como el vaig veure el dia de la funció i la resta de la meva opinió al següent enllaç

Estem de festa, amics i amigues del teatre musical. L’oferta que Barcelona ens mostra aquestes setmanes és fantàstica, tot i que tingui un cert aire de versió permanent i de regal que tal i com ve se’n va.

El Teatre Apolo ens presenta Fama, el musical, i enceta la curiositat pop especialment d’aquells i aquelles que vam somiar amb la sèrie televisiva d’inicis dels 80, quan érem adolescents. Em pregunto quina expectativa pot tenir qui no ha conegut en Leroy, el Bruno, el professor Sorosky o la Lydia, la professora de ball. És com anar a veure un pessebre sense saber qui representa cada figura... Però aquesta gent té l’avantatge de no esperar més del que veuran sobre l’escenari. I tindran un judici sense el biaix d’allò que els nostàlgics portem a la motxilla.  Com que soc jo qui escric, no me’n puc desempallegar, així que he d’admetre que la reducció de l’argument, necessària per les característiques de l’obra, és castradora. Hi falten coses, passa massa ràpid el temps, es simplifica tot massa, els professors no tenen el caràcter d’aquells, els alumnes semblen capriciosos, volubles... Avui s’han capgirat les tornes. La disciplina de l’acadèmia d’aleshores avui no funcionaria, però la realitat era la de l’època. Les coses anaven així. Igual que aleshores no es movien els alumnes amb mòbil, ara són ells qui dicten el seu itinerari i són els protagonistes de la seva formació. L’obra, però, es queda enmig, en terra de ningú, ni d’aleshores ni d’ara.

Les coreografies embadaleixen, són espectaculars, ben cuidades, exigents i detallades. Impressionants. Aquest encant empetiteix els diàlegs, que passen a ser com l’estona dels anuncis entre programes, i no interessen massa. Fins i tot el públic arriba a confondre’s, i a estones perd el nord amb l’espectacle i crida, exclama i gairebé participa. Era la intenció? Crec que no... Com a espectacle teatral, no se n’acaba de sortir. Però ja se sap: busqueu la fama, però la fama costa, i aquí és on començareu a pagar. Amb suor!

Per a moltes persones, amb una certa edat, aquesta producció els retornarà als anys 80 i a la pel·lícula que va donar el tret de sortida a aquest fenomen, que després es convertiria en una sèrie i finalment arribaria als teatres com a musical. Els més joves segurament han vist més d’un remake o alguna sèrie inspirada en la mateixa trama (Un paso adelante).

I això és el que trobaran al teatre, la història d’uns estudiants de dansa, música i interpretació que lluitaran per entrar i graduar-se en una famosa escola d’arts de Nova York, amb entrebancs, desil·lusions, molt d’esforç i més d’una pèrdua durant el camí.

Amb unes coreografies treballades al mil·límetre que volen captar les emocions i sentiments dels estudiants, mentre mostren la seva evolució i el seu talent, l’obra va introduint-se en la memòria del públic. Més d’un reconeix algunes escenes ja vistes i ara rememorades –salutacions al comentarista en temps real que tenia al costat al pati de butaques- i això fa que el musical jugui amb avantatge.

Tot i això, hi ha alguns moments del text que queden una mica desfasats en l’època en la que estem i hagués sigut un bon moment per readaptar les situacions al 2021. Aquests moments fan que l’espectadora surti de tant en tant de la trama i no acabi d’entrar en la representació.

Cada intèrpret té el seu moment de lluïment personal, amb més o menys fortuna, però qui destaca per sobre de la resta és sens dubte Carmen i, més concretament, qui s’amaga darrera d’aquest personatge: Clara Peteiro. La seva veu ressona per tot l’escenari quan apareix, i marca una presència pròpia del protagonisme que es mereix. Peteiro desprèn energia, força i personalitat amb cada passa que fa Carmen i eclipsa a la resta de repartiment cada vegada que surt a escena. Una veu potent i amb una qualitat indiscutible a cada nota.

Dianne Kaye és una altra intèrpret a tenir molt en compte, la seva Serena comença tímida i amagada sota una vergonya asocial com la seva veu, però a l’evolució del personatge l’acompanya el seu registre vocal que es va desfent dels amagatalls per demostrar tot el seu potencial. Un dels personatges més divertits i reals de l’obra.

Tot i que es veu un gran esforç i treball darrera cada escena, la veritat és que tot es queda a mig gas, a excepció d’alguns números com els protagonitzats per Carmen o Serena. Aquesta manca d’execució total fa que l’espectadora no acabi d’entregar-se als personatges i la seva història, encara que tinguin moments especials i emotius. Potser una volta més a l’adaptació del text, una mirada nova als números musicals o a les interpretacions dels personatges ajudarien a acabar d’arrodonir una producció que ha de ser explosiva, però on el públic s’acaba quedant a l’espera d’algun moment impactant.

Primer va ser la pel·lícula d'Alan Parker (1980), dos anys més tard la famosa sèrie de televisió, i ja cap a finals de la dècada dels vuitanta arribaria la versió musical d'Steve Margoshes i Jacques Levy. De totes les versions, potser la teatral és la més fluixa. Li costa presentar els personatges, i perd tot el primer acte apuntant temes però sense aportar cap conflicte dramàtic d'interès. Ho deixa tot per a la segona part, que acaba acumulant una sèrie de trames que no poden desenvolupar-se bé i que deixen la sensació de ser una excusa per farcir els números musicals. A Barcelona ja es va fer una adaptació d'aquesta obra en el 2004, amb direcció de Ramón Ribalta i coreografia de Coco Comín. Una versió que es va veure a la ciutat en dues temporades separades en el temps, i que va arribar fins i tot al Teatro Calderón de Madrid.

Ara és Comín la que agafa les regnes de l'espectacle, que serveix novament per presentar un planter de joves i prometedors intèrprets de musical. De fet, aquesta és potser la part més interessant d'un muntatge que dedica molt de temps a les coreografies i a les escenes de conjunt. En aquest sentit, cal aplaudir el mèrit de fer pujar a l'escenari quasi a una trentena d'actors. Podem dir que l'esforç de tots ells és notable, especialment en la part ballada... També destaquen vocalment, en moments molt determinats, Betty Akna (Señorita Sherman), Meritxell Valencia (Señorita Bell), Clara Peteiro (Carmen Díaz) i Dianne Jacobs (Serena Katz).

A la funció a la que vaig assistir, que formava part del llarg període de prèvies, es van notar diversos problemes tècnics... especialment de so. Segur que a hores d'ara són temes ja resolts, però desgraciadament enterboleixen un treball de conjunt que amb el temps pot arribar a ser força competitiu. I és que ja se sap, "la fama costa, i aquí és on començareu a pagar... amb suor".