A En risc de pèrdua un grup d’amics celebra una festa per acomiadar una amiga que marxa un any fora, i acaba sent l’excusa perfecta per destapar tot allò que fa temps que volien dir-se. Se’ns parla molt de la poca educació emocional que rebem i que patim amb les parelles.
Però i amb les nostres amistats? Els rols que agafem dins d’un grup d’amics al començament, es mantindran fins al final? Són relacions humanes que duren tota la nostra vida des de petits o simplement són cicles que comencen i s’acaben? Quan hi ha un trencament d’una amistat el dol pot ser més intens inclús que el d’una relació sentimental; però més sovint del que ens agradaria reconèixer, progressivament deixem de preocupar-nos per l’altre persona fins que ja no hi tenim cap mena de connexió. Quan deixem de preocupar-nos pels amics?
Creiem que a mesura que ens fem grans, les relacions d’amistat van perdent importància en les nostres vides i les relacions sentimentals van agafant més i més del nostre temps. Som una companyia jove, així que vam veure molt ràpid que en aquest moment, un dels pilars de les nostres vides són les relacions d’amistat. Tenim molta informació i ajuda sobre gestió emocional en parella, però no en amistats. Per què? Segurament perquè quan ens fem adults, les relacions d’amistat passen a un segon pla. I això fa que moltes amistats es perdin pel camí o simplement ens n’oblidem que hi eren. Volem parlar de si realment, les relacions d’amistat són caduques i molts cops les mantenim per la por a reconèixer que no connectem amb la gent del nostre cercle o si, simplement, no les sabem cuidar prou. Potser ja no ens sentim còmodes en el rol que tenim al grup d’amistat i no veiem forma de sortir-ne. Però quan ho deixem amb una amiga, el sentiment de pèrdua que sentim és inclús més gran que el de relació sentimental.
Tenim moltes històries d’amor de parella, moltes històries de desamor de parella, moltes històries d’amor d’amistats, però històries de desamor d’amistats…no n’hi ha tantes.
