Abel Reyes Alabart protagonitza el monòleg Els dolents de Shakespeare de Steven Berkoff dirigida i traduïda per Mireia Claramunt i Coll.
Sinopsi
Steven Berkoff és àgil, frenètic, desacomplexat, enginyós i molt divertit. I Els dolents de Shakespeare és un d’aquells textos davant els quals no pots fer altra cosa que treure’t el barret. Si el riure t’ho permet, esclar. D’entrada, pot semblar que el personatge sarcàstic, carismàtic i irreverent sense nom que ens presenta Berkoff en aquest monòleg i que no triga ni deu minuts a ficar-se el públic a la butxaca, ens està parlant d’ídols, i de mitomanies. I de fet, en part, l’obra ens parla d’això.
L’ombra allargada del geni de Shakespeare, de la grandesa dels millors actors que l’han interpretat a llarg de la història, serveix a Berkoff per reflexionar sobre com rebem en herència les grans figures i tradicions. Com les idolatrem, les idealitzem, o per contra, les acabem rebutjant justament pel que representen.
L’obra comença parlant de teatre, però de seguida entreveiem la dura crítica social i política que s’amaga al seu darrere. Berkoff no és un autor de mitges tintes, precisament. Però l’obra de Berkoff no només ens parla d’ídols, sinó de quelcom encara més primitiu i essencial per als humans: la necessitat (inevitablement) d’estimar i ser estimats.
Més informació
Berkoff defineix un dolent com algú incapaç d’estimar, senzillament perquè no li n’han ensenyat. Ningú ha estimat el dolent, i per tant el dolent no sap com estimar. La tragedia és que tothom necessita i desitja ser estimat, ho vulgui o no.
Els grans dolents de Shakespeare, més enllà de les seves maldats i manipulacions, són individus que busquen amor, però que no el troben. Però el que els mou és precisament aquest anhel d’amor! I quan no el troben, recorren a succedanis perfectes: reconeixement, validació, admiració, idolatria… avui en dia potser això ho buscarien en la política, o en les xarxes socials.
