Elefant terrible

L’obra “Elefant terrible” que es pot veure a la Sala Beckett és una reflexió sobre els perill que hi pot haver del mal us i consum de videojocs, jocs virtuals,...Una alerta per a aquells joves i no tan joves (menors  que ja no juguen amb trencaclosques, jocs de construcció o un elefant de peluix), que es poden passar hores i hores davant d’un ordinador, videoconsola o aparell similar, immersos dins d’un joc que els acaba per engolir, endinsant-los en mons ficticis, del que difícilment poden escapar.

L’addicció als videojocs és un problema actual de la societat humana. És important destacar que els videojocs, per si sols, no suposen un perill si se’n fa un ús adequat. Així doncs, l’addicció no se centra en el videojoc, sinó en l’ús descontrolat i abusiu que se'n fa d'ell.

Valoro molt la originalitat i presentació de la proposta, tot i que hi ha moments que costa de seguir i entendre.

El treball de tots dos actors (Eric Balbas i Roger Torns), que a més a més han escrit i dirigit aquest projecte, és admirable. Una interpretació molt acurada que mostra totes les conductes dels addictes als videojocs, com  el malestar cada vegada que s'interromp el joc o no es té temps de jugar, jugar més temps del que es pretenia inicialment, no poder deixar de jugar, invertir massa temps en qüestions relacionades amb els videojocs fins al punt en el qual s'arriba a interferir amb activitats quotidianes o deixar de fer altres coses importants per seguir jugant.

Una proposta que si es poleix una mica, serà sens dubte un imprescindible.

De totes formes us la recomano !!!

Cada vegada, afortunadament, veiem més propostes de creadors joves a la recerca de noves dramatúrgies i formes d’expressió que plasmin l’essència de la seva generació. En aquest cas, Eric Balbàs i Roger Torns presenten una peça teatral inspirada en els videojocs i la realitat virtual que arrisca valentament tot i obtenir un resultat una mica irregular. Elefant terrible té el valor d’haver estat gestat com un experiment amb la implicació, durant el procés artístic, d’un grup d’adolescents. Malauradament, la primera part del muntatge és confusa i difícil de seguir. Sembla jugar amb elements del thriller ciberpunk però el seu excés de misteri amaga, en realitat, una debilitat narrativa que impedeix que el relat arranqui. Per sort, l’obra té l’habilitat de reinventar-se a la meitat de la història, revifant miraculosament el seu interès i múscul estructural. Quan entra a escena el sentit de l’humor, l’honestedat i l’autoconsciència que, per algun motiu, estaven reprimint o reservant, l’espectacle s’enlaira de manera sensacional. Menció apart mereix el diàleg amb l’elefant que, no només és molt divertit, sinó que resulta un dels moments més poderosos i amb el contingut més ric de tot el conjunt. Potser no es tracta d’un exercici rodó però, com a laboratori de creació, podem dir que conté troballes per les quals val la pena perdonar els fragments que menys funcionen.