Tot el que necessites per anar al teatre

El reportaje

El reportaje

El degà de l’escena argentina, Federico Luppi, encarna un general de la dictadura militar implicat en l’incendi del teatre El Picadero el 1981. Un monòleg que ens mostra com funciona el pensament autoritari. El de llavors i el de sempre.

El reportaje, de Santiago Varela, ens acosta al moment de preparació d’una entrevista televisiva a un exgeneral de la Nació Argentina, que s’ha de fer a la presó on compleix condemna per haver participat a la brutal dictadura genocida que va assolar l’Argentina a partir del 1976.
L’interès del programa rau en el fet que aquest militar expliqui com va participar en activitats de censura en l’àmbit cultural i, més concretament, en l’incendi del teatre El Picadero de Buenos Aires, que es va cremar una nit de finals de juliol del 1981.
En aquest teatre, un grup d’autors, directors, escenògrafs i tècnics acabava d’estrenar un cicle de peces, de mitja hora cada una, que es feien en sèries de tres cada dia de la setmana, fins a un total de vint-i-una peces. El cicle es va anomenar Teatro Abierto i anys després va acabar essent una icona de la resistència cultural durant la dictadura.

En homenatge a aquest cicle, la Secretaría de Cultura de la Presidencia de la Nación va organitzar, el 2013, el concurs de dramatúrgia Nuestro Teatro. Les obres guanyadores, agrupades també de tres en tres, es van programar durant sis mesos al nou El Picadero, inaugurat el 2012, amb el mateix esperit de llibertat creativa que el de Teatro Abierto. El reportaje acompanyava Padre e hijo, contemplando la sombra de un día, de Luis Gabriel Cano i El cruce, farsa sindicalista, de Fabricio Rotella.

Fotos
Valoració col·laboradors

Valoració espectadors
  • Llorenç Prats Canals

    Magnífica interpretació de Federico Luppi en aquest quasi monòleg, auxiliat, conjecturo que més del que sembla, per una solvent i discreta (com requereix el seu paper) Susana Hornos. El text de Santiago Varela, d’entrada, m’ha semblat una mica matusser, de traços massa gruixuts, simplistes, però cap al final anava pensant si era això o si reflectia fidelment el pensament i la retòrica del militars argentins, potser del militars de tot arreu, i, amb aquest supòsit, m’ha agafat un calfred que m’ha resseguit tota l’espinada i m’ha fet més pavorosa la figura d’aquest general gris i amb idees pròpies que interpreta Luppi. Sincerament, espero no haver d’averiguar-ho mai. Jo ja ho sé que el bon teatre sempre és de veritat -com diu l’obra-, però, francament, en aquesta ocasió m’estimaria més pensar que l’autor no és tan bo i exagera, fa una mica de ficció. Dormiria més tranquil.

    18/03/2015