El jardín de los cerezos

EL JARDIN DE LOS CEREZOS de Txèkhov, de la mà d'Ernesto Caballero, en el seu últim muntatge abans de deixar la direcció del Centro Dramático Nacional.

Una proposta estrenada al Teatro Valle-Inclán de Madrid, al mes de febrer, en un muntatge que ressalta la comicitat, vitalitat i esperança que es pot despendre del text.

Segons el seu director, EL JARDIN DE LOS CEREZOS, parla del final d'una època, de com ens vinculem amb el passat i com gestionem la incertesa. Aquesta va ser l'última obra escrita per Txèkhov (1860-1904), al final de la seva vida i poc abans de la revolució russa de 1905. En ella fa un compendi de tota la seva obra, i barreja hàbilment la tragèdia amb la comèdia.

La protagonista de la peça és la vida en si mateixa i retrata el declivi de l’aristocràcia i la pèrdua dels antics privilegis, en una societat aliena als valors tradicionals en procés de desaparició. El jardí és una metàfora del que és irrecuperable.

Una obra que nosaltres coneixíem en la versió catalana de Joan Oliver com “L'hort dels cirerers” i que van veure l'any 2010 en el Teatre Romea de la mà de Julio Manrique, i encara abans, l'any 2000 al Teatre Lliure de Gràcia de la mà de Lluís Pasqual.

En aquesta versió el repartiment està encapçalat per una magnífica Carmen Machi que es posa en la pell de Liubov Andréievna, una aristòcrata en decadència que torna a la finca familiar a punt de ser subhastada.

La resta de l'equip artístic està format per actors de Madrid, Chema Adeva, Isabel Dimas, Carmen Gutiérrez, Isabel Madolell, Fer Muratori i Didier Otaola, pels catalans Miranda Gas i Secun de la Rosa, el gallec Tamar Novas, el canari Paco Déniz, l'argentí Nelson Dante i la colombiana Karina Garantivá. Cal destacar que Ernesto Caballero ha volgut respectar l'accent idiomàtic propi de cada actor per tal de potenciar l'enorme riquesa de la llengua.

Una proposta que ens ha agradat molt, especialment per una esplèndida direcció i posada en escena i també per les supèrbies interpretacions, on els personatges amaguen el seu dolor i la seva alegria. On el que es veu dels personatges no és el que els passa per dins. Hem gaudit d'un magnífic treball grupal.

Segons llegim en el programa de mà, EL JARDIN DE LOS CEREZOS expressa amb gran eloqüència la incertesa i vulnerabilitat dels éssers humans quan, conscients o no, es troben davant de decisions vitals. Persones que no volen veure la realitat que els arriba i que reiteradament els anuncia Yermolay Lopahim (Nelson Dante), qui s’acabarà convertint en l’amo de tot.

Una magnífica escenografia de Paco Azorín formada per una gran tarima de fusta mòbil i una gran casa de nines "habitada" per personatges que, com infants, són incapaços d'enfrontar la realitat que els ha d'atropellar, uns infants que no volen créixer ni mirar cap al futur. Els telèfons mòbils i les xarxes socials ens situen en una època actual en una història on el temps s'ha detingut.

Només el personatge del vell majordom Firs, genial interpretació d'Isabel Dimas, lliga amb un passat que, com ell, està a punt de ser abandonat. Aplaudim l'excepcional final que aquest personatge dóna a l'obra, a teló baixat.

L'espai sonor de Luis Miguel Cobo, els vídeos de Pedro Chamizo, la il·luminació de Ion Aníbal i el vestuari de Juan Sebastián Domínguez arrodoneixen una magnífica proposta que ens ha mantingut enganxats a la cadira gairebé dues hores sense interrupció.

Es podrà veure a la sala Gran del TNC fins al dia 21 d’abril.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ