El gran favor

Tot i certs prejudicis que es puguin tenir, una obra escrita per dos monologuistes no hauria de ser, en principi, un producte de poca qualitat pel que respecta a la seva dramatúrgia. Si es tracta, com és el cas, de dos grans còmics de stand-up, de gran talent i que escriuen habitualment els seus propis textos, de fet, hauria de ser garantia de bons acudits, encara que estiguin fora de registre. Malauradament, a jutjar pel resultat, alguna cosa ha fallat en el procés de creació de El gran favor. Per alguna raó, Carolina Noriega i Mauro Muñiz de Urquiza no han estat capaços de traslladar la seva gran capacitat humorística a una història de context narratiu convencional. El punt de partida tampoc no era especialment original però, com a mínim, podia haver generat un cert interès si la història no estigués mal estructurada, les situacions no fossin totalment inversemblants i els personatges no es passessin sense objectiu definit la meitat de l’espectacle. Per aquest motiu, la solvència de l’actor José Luis Gil (que, d’altra banda, ens ofereix el de sempre) està totalment desaprofitada, així com la bona química amb el mateix Muñiz de Urquiza, que co-protagonitza el muntatge. Les situacions són tan forçades i els diàlegs tan pobrament construïts que només funcionen a força d’incorporar bufonades i gags visuals tan tòpics com repetitius. De fet, el to, en general, resulta antiquat (bromes masclistes, sexuals, homòfobes, etc.) i, el que és pitjor, poc enginyós i gens sorprenent. És cert que una part del públic riu de valent amb tot plegat, cosa que fa pensar si ho fan de veritat o per inèrcia. I és que, pel que de tant en tant ens arriba als nostres escenaris, es podria arribar a dubtar si certes comèdies de veritat pretenen ser divertides o es conformen en semblar-ho. Segurament, en termes comercials i per desgràcia, amb la segona opció és suficient.