El combate del siglo

Aquesta no és una obra més de Denise Duncan, una autora que forma part del col·lectiu Tinta Negra per a la defensa de la diversitat racial a l'escena i que és autora d'obres com Negrata de merda. Quan un entra al teatre ja s'adona de que és una obra ambiciosa, almenys formalment. Després, un cop començat el periple vital del boxejador Jack Johnson, ja veiem que també és ambiciosa des del punt de vista estructural i conceptual. El gran combate ens parla de racisme, però també de llibertat i de saber trobar el teu lloc al món. I ho fa a través de la vida de Johnson, que va causar diversos escàndols als Estats Units de principis del segle XX i que -com a curiositat, i com a excusa per a l'espectacle- va estar vivint uns anys a Barcelona. S'haguessin pogut trobar altres personatges per parlar del mateix, però està clar que la boxa funciona com a metàfora potent i definitiva.

El que crida més l'atenció del show (crec que és una bona forma de definir-lo) és que en uns quants minuts, i amb només cinc actors, ens ubiquem a un munt d'espais i coneixem molts personatges. Passem del ring al cabaret, i saltem de Barcelona a ciutats americanes com qui no vol la cosa. No és fàcil agafar el ritme d'un artefacte així, i és cert que al principi ens trobem amb una energia més baixa que la que tindrem al final. Yolanda Sikara i Queralt Albinyana són les principals impulsores del ritme, amb les seves ganes i la seva empenta. Armando Buika, Àlex Brendemhül i Andrea Ros són els encarregats dels personatges principals, que defensen amb força convicció.

En definitiva, un espectacle molt ben produït i amb una clara vocació reivindicativa. Potser a moments es perd per voler seguir amb massa detall la vida de Johnson i de la seva dona, però està clar que la direcció de Duncan ho resol molt bé.

Després d’explorar el racisme que existeix a la nostra vida més quotidiana, malgrat que, sovint, no ho vulguem veure amb Negrata de merda, la dramaturga i directora Denise Duncan fa un pas endavant en la seva carrera amb aquesta nova proposta. El combat del segle suposa tot un creixement artístic per la creadora per diversos motius: el muntatge és molt més gran i ambiciós, la trama que explica és més intricada i, a més, es basa en un personatge real, cosa que sempre suma complexitat al projecte. Afortunadament, Duncan surt molt ben parada del repte, aconseguint un espectacle que llueix i que, amb els seus recursos escènics, ens transporta ràpidament a l’època històrica i col·loca amb audàcia tots els temes dels quals l’interessa realment parlar: el racisme, les conseqüències de l'èxit, l'amor i el destí. Potser el text cau, de vegades, en alguna repetició i, per tant, li hagués beneficiat una certa retallada. No obstant això, cal dir també que, musicalment, el show és tota una delícia i sap jugar amb l’espai escènic i la il·luminació de forma magnífica. És d’agrair la valentia de Duncan a l’hora de fer una aposta arriscada i posar en escena històries (en realitat) tan nostres que, per motius que tots sabem, fins ara no s’estaven explicant i era, a aquestes alçades, tota una irregularitat. A poc a poc, això ho estem començant a reparar. Bé, millor tard que mai, ¿no?