Tot el que necessites per anar al teatre

Denise Duncan: “Un primer pas; hi donem una empenta?”

3 juny 2021
o

Quan el Festival Grec va anunciar que aquesta edició estaria dedicada a l’Àfrica em van saltar totes les alarmes, no us mentiré. El que sí que puc fer és explicar per què; la resposta és senzilla: la ignorància. Durant segles, el continent africà ha estat mirat des de la blanquitud com un perill, una font de permanent pobresa (tallada per múltiples iniciatives de salvadors blancs) i com una oportunitat d’exotització folklòrica. Així, el festival corria el perill d’anar-se’n per camins que, joiosament, no han estat finalment el cas.

Denise Duncan: autora, directora i activista

La invitació per escriure aquest article era fer una reflexió sobre l’art africà, l’art afrodescendent i la presència a Barcelona, ​​però he decidit rebel·lar-me. M’he acostumat a ocupar els espais per portar la conversa als llocs que em semblen urgents, i aquest és el cas. Així, no parlaré de les diferències entre l’art “de l’Àfrica” ​​i “d’Espanya”. I no ho faré perquè seria perpetuar l’estereotip que l’Àfrica és una massa homogènia, quan es tracta d’un continent enorme que no pot ser abastat ni per un article de 5.000 caràcters ni per un festival.

“Encara no hem superat la concepció errònia que la negritud és sinònim d’estrangeria”

Serveixi aquest article, llavors, com a acte de rebel·lia per convidar-vos a fer una reflexió més gran, i és la presència, des de fa segles, també de l’afrodescendència a Barcelona. Encara no hem superat la concepció errònia que la negritud és sinònim d’estrangeria; des de la construcció de la història de les arts s’han fet pocs moviments per reconèixer el llegat africà que ha estat part de la constitució de la identitat d’aquest país. Iniciatives com Gurumbé, canciones de tu memoria negra, documental de Miguel Ángel Rosales, són l’excepció a la regla. No obstant això, ni Europa, ni Espanya ni Catalunya són ja bressol de l’hegemonia blanca, però ni el que veiem en escena ni el que s’estudia aprofundeix en la diversitat intrínseca del territori. I encara que ho fossin –vull dir, encara que els negrxs fóssim tots i totes extrangerxs– també conformem part del panorama i som agents culturals. Sona a obvietat, però a la pràctica aquesta veritat de Perogrullo se’ns escapa.

Duncan presenta ‘El combate del siglo’ a la Beckett, dins al Grec 2021

Em noto enfadada, aquesta és la veritat. Però com no estar-ho? Penso, per exemple, que durant el meu pas com a estudiant per l’Institut del Teatre mai se’m va mencionar una sola autora o un creador africans. Ni un. Sí que se’m va parlar d’europeus, de gent dels Estats Units, fins i tot recordo algun monogràfic sobre teatre japonès. NI UNA SOLA PERSONA AFRO. En cinc anys. Així, des del principal centre de formació en arts escèniques de Catalunya, l’Àfrica no existeix, i tampoc hi ha l’afrodescendència nacional o internacional. Parlo de grans noms, de premis Pulitzer; aquestes persones no existeixen. Ningú ens va parlar de les desenes de creadores que cada dia lluiten per ocupar el lloc que els correspon a Catalunya; aquestes persones no existeixen. És a dir, des de la mateixa autoritat de l’acadèmia, la diversitat ha estat sistemàticament negada. Celebro, doncs, que el Grec hagi donat un primer pas en una direcció de canvi.

“Caldria fer una revisió profunda, des de les arts escèniques, de la representativitat i la representació de la diversitat ètnica”

La segona reflexió és la necessitat de canviar el paradigma general. M’explico: un festival dedicat a l’Àfrica i l’afrodescendència no pot quedar en una anècdota, no ens ho podem permetre. Què vol dir això? Que caldria fer una revisió profunda, des de les arts escèniques, de la representativitat i la representació de la diversitat ètnica, des de la programació i qui enuncien les històries (dramatúrgia, direcció), les històries que s’expliquen –des de les que pretenen reparar i reconstituir la història oblidada fins a les que no van del tema ètnic (ens passen altres coses)– fins als que executen el treball en escena i fora d’escena –us heu parat a pensar en aquell moment en què una actriu no té qui la pinta adequadament?

Us ho posem fàcil: des de Tinta Negra hem elaborat un manual de bones pràctiques per al tractament de la diversitat ètnica en escena, que consisteix en una sèrie de recomanacions, així com una llista de marcadors i mecanismes de revisió que estem disposades a compartir amb qui tingui ganes de revisar-ho una mica (tintanegrabcn@gmail.com). Sobretot perquè –i amb això acabo– la necessitat de la diversitat i de noves veus i històries en les arts escèniques no és només de les persones afrodescendents: les persones caucàsiques també necessiten completar la seva visió de la realitat. Ens mereixem com a societat portar més enllà aquest pas inicial del Festival Grec, ens mereixem deixar la inòpia d’ignorar la riquesa que implica deixar de banda la història única, aquella de la qual parla Chimamanda Ngozi Adichie. Som diversitat fora d’escena. Podem ser-ho en escena?

Brindo pel primer pas. Ens ajudeu a donar una empenta per al segon?

Per Denise Duncan / Autora, directora i activista

Uneix-te gratis a Teatre Barcelona
Creant el teu usuari gaudiràs de sortejos i promocions, podràs valorar espectacles i deixar els teus comentaris, accedir al Calendari TB amb tota la programació i rebre el nostre newsletter setmanal amb tota l'activitat teatral de la ciutat de Barcelona.

Información básica sobre protección de datos: Responsable: Escenes i Publics, SL. Finalidad: desarrollar su actividad comercial, cumplir las contrataciones realizadas por los usuarios y remitir comunicaciones comerciales personalizadas en base a un perfilado a los usuarios (en caso que nos autoricen a ello). Legitimación: Consentimiento del interesado. Destinatarios: Escenes i Publics, SL y proveedores legitimados externos. Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos, así como otros derechos como se explica en la información adicional. También se puede instar reclamación ante la agpd.es.

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari