Edipo (a través de las llamas) 

Jesús de Natzaret va marxar al desert, durant quaranta dies, i en tornar va tornar amb un missatge que va canviar el món. Buda, en silenci, es va asseure sota un arbre fins que va rebre un ensenyament amb què va il·luminar el continent asiàtic. Moisès va travessar un desert, va pujar fins a una muntanya i, després del descens, va fundar una nova societat. Totes aquestes figures i els mites ancestrals tenen en comú l’esforç, el sacrifici i la renúncia. O potser és possible canviar el món d’una altra manera? Per ser considerat un heroi, un ha de sacrificar una part molt important de si mateix. I no només això, a més, ha de crear alguna cosa nova i pròspera. Exactament el que va fer Èdip, que es va convertir en mite en el moment en què va decidir descobrir la veritat per salvar de l’extermini el seu poble –encara que, prenent aquesta decisió, li acabés sobrevenint la major de les desgràcies–. El mite és un relat fundacional que alhora que, a través dels símbols, ens explica l’ordre del món, també ens planteja un interrogant; una pregunta que ens assenyala a cadascun de nosaltres i ens compromet a tots: Qui és el valent que, avui dia, gosaria seguir apostant per la veritat, tot i saber que aquesta veritat el pot acabar perjudicant? Qui és el valent que, avui dia, gosaria lluitar pel bé d’una comunitat, tot i saber que els seus privilegis es podrien veure minvats? Qui és el valent que, avui dia, gosaria preguntar-se, cada vegada que s’aixeca: <<qui sóc i què he vingut a fer a aquest món>>? Sí, aquestes són algunes de llastantes i tantes preguntes que, des de l’antiguitat, ens segueix llançant aquesta particular història: Qui és el valent que, avui dia, gosaria ser Èdip? – Paco Bezerra