Crimen y telón

De pares desconeguts, amant de la poesia, i enemic del poder, el Teatre ha estat assassinat. Premissa prometedora, una mica de repàs a la història de l'art, molt bons recursos musicals i interpretatius però un pel reiterativa.

Ron Lalá, com sempre amb humor i música, repassen (molt menys del que jo esperava) la biografia del teatre (amb interessants flashbacks), la seva estructura, autors, professions a ell vinculades ... en el marc de la investigació detectivesca en un futur distòpic on s'han prohibit les referències, difusió, lectura ... de les arts.

Amb aquest argument d'homenatge al teatre i reflexions apuntades sobre el seu futur, els aficionats a les arts escèniques estem d'enhorabona. No obstant això, i crec que sóc l'únic, m'ha semblat que el ritme presentava massa alts i baixos i, en sentit contrari, el repàs al teatre no acabava d'atrapar-me tot i la qualitat interpretativa i musical dels intèrprets.

El millor: sembla un aspecte menor, però per poc freqüent, és de destacar: l'excel·lent dicció i projecció de la veu. Un luxe.
Posada en escena molt visual, de còmic de detectius, de llums i ombres, i apel·lant contínuament a la capacitat de l'espectador de veure més enllà i reflexionar sobre qui i per què voldrien silenciar el teatre, o cap a on va les arts escèniques en un futur hipertecnificado.

Ja fa 6 anys la companyia Ron Lalá va venir a Barcelona amb el seu espectacle 'Siglo de Oro, Siglo de Ahora'. Recordo perfectament sortir meravellada del Poliorama amb aquella proposta a l’estil dels entremesos barrocs però alhora del tot contemporània, on l'humor, la música en directe i el vers (amb rima consonant, esclar!) eren marca de la casa.

Amb 'Crimen y Telón' Ron Lalá ho ha tornat a fer. Amb el seu estil característic reviuen (i reinterpreten) novament el teatre clàssic a partir d'una distopia futurista amb tocs de novel·la negra: com seria el món si la cultura fos un bé il·legal i perseguit per les forces de seguretat? La premisa és del tot prometedora i, al mateix temps, una oportunitat que la companyia no desaprofita per fer una crítica a les polítiques culturals actuals que, amb la seva mala praxi, contribueixen a empobrir-nos com a societat.

Si estimes el teatre no t'oblidis de seguir de ben a prop la trajectòria de Ron Lalá. No només pel talent que demostren sobradament a cada funció, sinó perquè tot i els 'malos tiempos para la lírica' aposten per un tipus d'espectacle únic, compromés i arriscat en els temps que corren. I tot plegat amb un enginy i una personalitat pròpia embriagadors!

Llarga vida a Ron Lalá o, el que és el mateix, llarga vida al Teatre (sí, en majúscules)!

És fantàstic que existeixi un espectacle com Crimen y telón i que companyies com Ron Lalá facin l'esforç titànic que implica la seva confecció.

El muntatge ens planteja la cultura (el teatre, la literatura, la música...) com un bé il·legal i perseguit en una distopia futurista. Els artistes són els dolents en una societat on només val la raó i la practicitat d'un món globalitzat sense ànima.

Al més pur i únic estil de la companyia, l'espectacle barreja la trama amb cançons, versos i referències culturals de tota mena.

El millor de Crimen i telón és el to únic de Ron Lalá, unes fantàstiques interpretacions i la tendresa que desprèn dedicar-li un espectacle a la importància que té la cultura en la nostra societat. Un bé que si no cuidem suficient s'anirà esvaint a poc a poc i ens farà a tots plegats pitjors tant com a individus com a societat. El punt més fluix, pel meu gust, són les cançons.

No t'ho perdis si tens l'oportunitat, cal descobrir qui va matar a en teatre!

Després de fer-nos riure i impressionar-nos amb el seu domini del vers a Siglo de Oro, siglo de ahora, Ron Lalá torna amb la mateixa força i la mateixa gràcia amb Crimen y telón, regalant-nos, aquesta vegada, tot un homenatge al món del teatre. Mantenint el seu característic sentit de l’humor, l’espectacle resulta tot un recorregut per la història de l’art dramàtic des dels seus inicis fins als corrents més contemporanis. D’aquesta manera, l’enginyosa companyia barreja una història de crims i investigació, una sàtira distòpica i una farsa metateatral on la música, les rimes i les cançons continuen tenint un pes important. Fresca, divertida i amb personalitat, l’obra té un fort contingut crític i una defensa poderosa del teatre i de les arts en general amb un component didàctic. Potser la barreja d’elements no flueix de manera tan perfecta com a l’anterior espectacle i l’acumulació de referències teatrals poden deixar fora a part dels espectadors no tan entesos. No obstant això, es tracta, un cop més, d’una aposta de caràcter únic on conflueixen talents tan grans com diversos. I això els situa a per sobre de la majoria d'espectacles d'humor comercial... que no és poca cosa.

Fidels al seu estil, al seu savoir faire i al seu teatre de qualitat, Ron Lalá ens ofereix l'oportunitat de gaudir de la seva darrera creació, aquesta amb un punt més de culte al teatre que les anteriors, entrellaçat amb els tocs més populars, per a crear un espectacle amb el qual divertir-se alhora que es gaudeix del bon teatre, de la música i del toc àcid característic de la companyia.

"Senyors espectadors: queden detinguts". L'aventura distòpica de Ron Lalá ens porta a l'any 2037, moment en el qual les màquines i la tecnologia ho dominen tot i les arts han quedat totalment prohibides. L'Agència Anti Art (AAA) és l'encarregada de perseguir i acabar amb els qui, en la clandestinitat, conreen qualsevol tipus d'art, i en aquestes apareix el cadàver del Teatre, que aparentment s'ha suïcidat... Alguna cosa que no li queda gens clar al detectiu Noir, ex-addicte a la poesia rehabilitat, qui intentarà resoldre el crim a través de les pistes trobades i diferents flashbacks de les diverses etapes de la història del Teatre.

Amb aquest argument, és fàcil entendre que l'obra farà les delícies dels amants de l'art en general i del teatre en particular. Si a això li sumem la qualitat i aptituds de la companyia, el resultat és per a gaudir de valent.

Un espectacle amè, divertit, on els cinc actorassos es mouen pels diferents personatges amb soltesa i amb una dicció impecable, -esment especial al personatge del Teatre i el seu treball de cos-; barrejant amb mestratge textos propis del Segle d'Or amb la narrativa d'una història de suspens i crim; a la qual s'afegeix una component musical d'altíssima qualitat, amb banda en directe (formada per ells mateixos); jocs de llums i ombres, i un decorat que et transporta al centre d'una novel·la negra. Punt positiu també per als moments reivindicatius de l'obra, als quals ja estem acostumades les que d'alguna manera ens trobem dins del món del teatre (en destaco el moment feminista, gràcies nois per aquest punt tan necessari!).

El teatre, gràcies a companyies com Ron Lalá, no està mort, no, està molt viu!

La companyia Ron Lalá es queda al Teatre Poliorama per tres úniques setmanes per demostrar el poder que té i ha tingut el teatre des que va néixer de la mà de la poesia. Amb la personificació de l'art que Aristòtil va defensar a la "Poètica", Ron Lalá ens ofereix un recorregut per la història del teatre amb una classe magistral de metateatre, en el que es coneix com un teatricida.

Amb els pilars característics de la companyia com són l'humor i la música en directe, l'escenari del Poliorama acull una trobada de tots els factors que poden configurar el teatre en estat pur: el text, la llum, els personatges, el so, els malvats i els protagonistes. La trama senzilla de "bons i dolents" queda eclipsada per un rerefons fenomenal. La gran posada en escena i el joc d'ombres i llums ajuden a perfeccionar aquest repàs exhaustiu del teatre com a art: des de les parts de l'escenari (prosceni, espatlles, pinta...), passant per les figures més importants però amagades a l'ombra com poden ser els regidors i els tècnics, acabant amb els autors més rellevants que han embrionat la història del teatre.

La companyia aprofita l'ocasió per fer una crítica, tenyida de comèdia i sàtira, de la situació actual del teatre dins del panorama cultural espanyol i proporciona al públic l'oportunitat de formar part de l'espectacle deixant-lo riure, cridar i aplaudir, i és que com va dir Aristòtil: "no existiria el teatre sense el públic". Crimen y telón no et deixa indiferent i abandones la butaca del Poliorama amb l'agradable incertesa de saber si el que has viscut ha estat realitat o ficció, fins que la possibilitat de comprar el text de la representació t'obre les parpelles i et fa despertar de la ficció viscuda.