Circo de los Horrores: Bacanal

Bacanal és el nou espectacle del “Circo de los Horrores”, una creació de Suso Silva com els altres quatre:  “El Origen”, “Cabaret maldito”, “Manicomio” i “Apocalipsis”. A Suso Silva li van concedir “El Premio Nacional de Circo 2003” perquè ha revolucionat el circ amb noves formes, barrejant gèneres i disciplines i introduint temes absolutament aliens al circ clàssic. Amb aquest espectacle, abans d’aterrar a BCN ha passat per Madrid, Zaragoza, Gijón, Bilbao i Valladolid. En aquesta ocasió Silva presenta una orgia descarada per a tots els sentits, una aposta atrevida, agosarada, i provocadora entre circ i cabaret, un cant al pecat capitanejat per Lucifer. És una fusió d’una espectacular posada en escena en forma de castell encantat amb misteri al darrera de cada porta, balls d’una gran sensualitat i números de circ de primer nivell. Els llums ajuden a crear una atmosfera misteriosa.

La construcció de l’espectacle és perfecta alternant els números de circ, les cançons i la participació directa del públic estimulada i dirigida pel mestre de cerimònies que no és altre que Suso Silva  que de manera provocadora els incita a parlar i a riure del sexe que és el més sa dels riures. Tot i que en algun moment m’ha recordat el “¿Cómo estan ustedes? i que algunes bromes  freguen la vulgaritat, el Maligne té l’habilitat de fer participar al públic qui de manera espontània respon obertament a les seves provocacions. En algun moment, el mestre de cerimònies ens ofereix algun monòleg divertit en el que introdueix una crítica social però sempre juga amb la perversitat i la sexualitat posant al públic contra les cordes.

Vull destacar els número de exotic pole amb una combinació d’equilibri, flexibilitat, elegància i sensualitat, el duo d’acrobàcies a terra amb múltiples salts mortals, el número aeri de dues dones d’una gran bellesa i carregat d’erotisme, el del contorsionista o el de les cintes aèries, tots ells d’una perfecció extrema. Però el més diferent, impactant i sorprenent és el del duo de dos  homes, un dels quals paraplègic, el qual realitza amb el mig cos, unes increïbles i arriscades acrobàcies. Aquest darrer va fer aixecar al públic dels seus seients.

Si hi aneu us recomano que us poseu a les primeres files per participar activament de l’espectacle. Si no sou tan agosarats, amagueu-vos a dalt tot i heu de saber que no esteu fora de perill ja que us poden dirigir un focus de llum i fer-vos preguntes compromeses o fer bromes a costa de la vostra vida sexual.

El Circo de los Horrores ha tornat a Barcelona, i pel que sembla ha tornat també als seus inicis... sobretot després del parèntesi que va suposar Apocalipsis, una producció més gran i amb un format que s'acostava més al musical rock. Bacanal, en canvi, ens torna a servir l'estètica del cabaret, la versió més gamberra de Suso Silva i la proximitat amb el públic. El tema de l'erotisme, a més, ha donat joc per desfermar l'estètica i l'estil de la companyia, ja de per si bastant extrems.

Està clar que el Circo de los Horrores es deu cada cop més al seu públic. Això és molt bo, perquè sap què ha d'oferir i perquè ja té els espectadors entregats des d'abans d'entrar a la carpa. Ara bé, també pot comportar alguns perills, com el d'allargar-se amb les interaccions o el d'acabar descompensant l'espectacle a favor de l'humor salvatge i la irreverència. Valgui com a exemple la primera part, que dura una hora i quart i, en canvi, només conté tres números de circ.

Cal dir, però, que tota la part circense és de gran qualitat. Des del número d'antipodistes fins a l'equilibrista amb cadira de rodes, passant per tots els números aeris, el pool dance o l'increïble contorsionista. I evidentment no ens podem oblidar de Suso Silva en el seu clàssic paper de Llucifer. El seu paper de mestre de cerimònies és d'aquells que es queda gravat a la memòria. La gent ho sap, l'espera, i normalment la seva aparició en el show és quasi sempre un autèntic esdeveniment. No es pot descriure, s'ha de veure.