Comprar entrades per a Carmen!

La versió de Carmen! que podem veure en el Almeria Teatre és una adaptació una tant arrisca de la clàssica òpera de Bizet. La història de la passional Carmen es trasllada a l'actualitat, situant l'acció de l'obra en una zona de polígon, centrada en una discoteca i les circumstàncies que l'envolten (drogues, baralles, amors i desamors...).

Si alguna cosa destaca per sobre de tot en aquesta aposta són dos elements: el primer és la protagonista, l'actriu Patricia Paisal, que dóna vida a una Carmen passional, enèrgica i amb una veu sublim que està a l'altura de la història i que emociona al públic.I el segon element és l'orquestra, situada en l'escenari, composta per una dotzena de músics, la labor dels quals resulta absolutament imprescindible per atorgar emoció i intensitat a l'obra, una orquestra molt bé dirigida per Xavier Torras.

Una Carmen! de petit format amb un aire més canalla i desenfadat que l'original, però que no perd la força de la protagonista ni de la música original.

Basada en la novel·la de l’escriptor Prosper Mérimée, Carmen de Georges Bizet és, probablement, l’òpera francesa més coneguda de tots els temps. La companyia Gataro parteix d’aquest material que data del 1875 per oferir-nos una versió modernitzada on l’acció es trasllada a una estètica i escenaris actuals. D’aquesta manera, la Carmen! que proposen Victor Alvaro (director escènic) i Xavier Torras (director musical) es mou entre discoteques i polígons industrials, canta en català i vesteix com una autèntica “xoni”. Aquesta provocadora translació, una mica amb l’esperit amb que West Side Story adaptava Romeu i Julieta, resulta a priori força estimulant. La traducció de les lletres de les cançons està molt ben feta i és, de llarg, la part més elaborada d’aquesta proposta, encaixant de forma gairebé perfecta amb cada personatge i situació. En quant al registre melòdic, s’ha optat per conservar només en part la vessant més lírica per, bàsicament, intentar apropar les cançons al teatre musical que sembla ajustar-se millor al concepte escènic. No obstant, aquesta simplificació de l’original, reduïda a 75 minuts de durada i amb una posada en escena força elemental, fa que es perdin, entre d’altres coses, matisos de la progressió dramàtica, així com el pes i l’emoció del fatal desenllaç. Tot i això, s’agraeix el risc de l’aposta que, finalment, acaba fent-nos passar una bona estona. A més, l’elecció dels quatre intèrprets és esplèndida i l’orquestra simfònica de dotze músics és tot un privilegi que fa goig de sentir en directe.