Cànon d’Elena Baliarda explora els múltiples significats de la paraula cànon, posant en qüestió les normes establertes al voltant del cos, la bellesa i la pertinença social de la dona.
A través del moviment, la repetició i la composició escènica, la peça fa visible la pressió d’adaptar-se a un model preestablert i la tensió entre el que som i el que s’espera de nosaltres. L’escenari es converteix en un espai de confrontació on els cossos es debaten entre la rigidesa i acceptació de les normes i la voluntat de trencar-les.
Inspirada en la figura de les cariàtides de l’antiga Grècia, Cànon trasllada aquesta imatge al segle XXI per revisar les formes de càrrega, submissió i exigència que, tot i ser cada vegada més invisibles, continuen travessant els cossos de les dones.
