Canción dulce y amarga del hombre sin abuelos y la hija robada que quiere encontrar a su madre en el cámbiame

Aquesta és una obra que parla de ferides obertes, de desaparicions i de la falsa democràcia actual.

L’obra és plena d’escenes molt dures, fins hi tot violentes, paraules grolleres i situacions incòmodes.

Begoña Moral autora i directora d’aquest espectacle pren com a punt de partida la història d’una parella que no es posen d’acord en portar un fill al món; ella és un dels milers de nadons robats durant la dictadura franquista, que el que vol és trobar a la seva mare biològica, i ell és un home que somia en formar una família. Aquesta parella comparteix escenari amb Matilde Landa, una militant del Partit Comunista que es va suïcidar al 1942, i amb el representat de l’home actual d’idees feixistes que prenent fer-nos oblidar el passat a través de l’engany de programes i shows televisius que l’únic que fan és desviar la mira de la gent cap a un altre cantó.

Present i passat en un mateix pla. I una pregunta: com fem el present quan ens han privat del passat?

Traumes, pors, ressentiment i venjança es barregen amb les ganes de viure, el desig i l’esperança. El trauma i la por dels vençuts amb la impunitat dels vencedors.

“Canción dulce y amarga...” compta amb les interpretacions d’Arnau Comes, Blanca Garcia Lladó, María Jurado i Chap Rodríguez.

La majoria de peces de Begoña Moral són muntatges complicats, plens de missatge i imatges amb molta simbologia, per això moltes vegades, entendre amb profunditat el que ens vol transmetre és una mica complicat.

Begoña Moral sempre ens presenta muntatges arriscats en els que combina text i moviment. Ho vam veure en “Gossos de neu” i en “Extremadamente rebeldes y peligrosas” , dos dels seus projectes que vaig valorar amb una nota molt alta.

Malauradament, tot i que el muntatge és molt interessant i les actuacions són totes molt bones, no vaig gaudir com m’hagués agradat fer-ho, degut a una situació que va passar al començament de l’obra en la que em vaig sentir bastant incòmoda. Incòmoda i fins hi tot una mica ofesa.

En teatre no tot s’hi val. Un actor ha de vigilar a qui dirigeix les paraules d’un text de contingut ofensiu, perquè pot ser que aquella persona es pugui sentir agredida davant d’allò que s’està intentant ridiculitzar. Una persona intel·ligent buscaria interpel·lar a algú totalment contraria al que se li diu, la qual cosa s’entendria clarament com que és part de ficció. És com si en una escena que es parla d’anorèxia un dels actors triés a una noia del públic amb perfil anorèxic i li comencés a dir “es nota que ets una anorèxica perquè estàs molt prima”. Insultant oi?

S’ha de saber triar molt bé a la persona adequada dins del públic. No es pot insultar a algú impunement, ni que sigui ficció, pel sol fet de que aquella persona et serveix o doni el perfil; perquè aquelles paraules la poden fer-la sentir incòmoda. No tot s’hi val pel sol fet que et vagi bé per interpretar el teu paper, ni en favor de l’espectacle, i encara menys per provocar la rialla de la resta del públic.

Sóc conscient de com sóc, i els anys m’han ensenyat a viure la vida sense cap mena de complexa. Si m’accepteu un consell, de cara a les properes representacions hauríeu de buscar a una persona més neutre a qui dirigir aquesta part del text, perquè sense adonar-vos podeu arribar a ofendre-la.

Possiblement la meva valoració la trobareu injusta. També estic segura que si en comptes de seure a primera fila hagués segut unes files més en darrera la meva valoració hauria estat un altra.

No us agafeu el meu escrit com una crítica, sinó més aviat com un consell a tenir en compte.