Sinopsi

Pere Arquillué torna al Teatre Nacional de Catalunya com a protagonista d’aquesta crua obra escrita per una de les autores contemporànies més reconegudes, Sarah Kane

SINOPSI

En una luxosa habitació d’hotel a Leeds, una noia de vint-i-un anys es retroba amb el seu antic amant, que està greument malalt del pulmó. La jove suportarà els abusos d’aquest home que li duplica l’edat, fins que el pes de la violència acabi rebentant la intimitat de la cambra.

Quan Sarah Kane va estrenar Blasted, el seu insòlit impacte sobre la societat britànica va convertir molt ràpidament l’obra en una de les fites teatrals més emblemàtiques del segle xx. El temps no ha fet sinó posar en relleu l’extraordinària qualitat literària d’aquesta peça dramàtica, que manté plenament vigent la seva capacitat de forçar els límits escènics per interpel·lar-nos.

Idioma:
Català

Edat:
No recomanat a menors de 16 anys

Sinopsi

Pere Arquillué torna al Teatre Nacional de Catalunya com a protagonista d’aquesta crua obra escrita per una de les autores contemporànies més reconegudes, Sarah Kane

SINOPSI

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 11

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Alba Cuenca Sánchez
Teatre Barcelona

Brutalidad sin morbo

Sarah Kane es una autora tremendamente compleja. Su obra está llena de interrogantes y de brutalidad nada gratuita. La virtud de Blasted, su primer texto, reside en la rotura in situ del realismo de la primera parte en favor de la representación abstracta de la violencia y el horror humanos.

En la primera parte, los espectadores somos voyeurs de lo que ocurre entre las cuatro paredes de la habitación de hotel diseñada por Silvia Delagneau. A través de las cortinas semitransparentes que la delimitan, vemos como llega una pareja. Él, mayor, dominante, sin tapujos. “He cagado en sitios mejores”, suelta nada más ver el espacio. Ella, pequeña, sumisa, tímida, quieta y silenciosa. Ya en los primeros minutos de función, sin apenas palabras, descubrimos el tipo de relación que tienen, tóxica, abrupta y basada en la dependencia emocional. La violencia se va gestando poco a poco hasta explotar, y entonces llega el caos. La guerra (¿qué importa cuál?) se personifica y extiende su manto. Lo que era pequeño e íntimo cobra dimensión, invade el escenario y la vida. La historia de unos personajes concretos se convierte en un drama que nos salpica a todos.

[...]

Lee la crítica completa aquí.

10/02/2018
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Elegància visceral

Sarah Kane és una d’aquestes personalitats que, en certa manera, sembla que tingui més importància per la influència que ha tingut la seva obra en el teatre contemporani que no pas per la seva obra en sí. De fet, oficialment, mai s’havia estrenat cap versió d’aquest Blasted (Rebentats), un text de 1995, a cap sala de la nostra ciutat fins ara. El teatre de Kane és visceral, violent, incòmode i radicalment transgressor però, al mateix temps, gens fàcil de posar en escena. De totes les vegades que hem vist adaptar la seva cèlebre Psicosi de les 4:48, sembla que hem après que només amb el mínim artifici, autenticitat i la vehemència més nua i honesta s’aconsegueix transmetre el veritable esperit teatral d’aquesta interessant dramaturga. El muntatge que proposa el Teatre Nacional es troba força lluny d’això, buscant una elegància en la posada en escena que contrasti amb l’horror emocional dels fets i els personatges. El contrast funciona fins a cert punt i les interpretacions de Pere Arquillué i Marta Ossó són, francament, magnífiques. El problema és que la seva mirada distant sobre el contingut ens allunya de l’angoixa, el fàstic i el terror existencial que hauria d’arribar a l’espectador de manera molt més impactant. Visualment, l’espectacle troba la manera d’aparentar ser una gran obra però, precisament, és aquí on es perd part de la col·lisió sentimental que caldria experimentar. Les virtuts hi són però l’embolcall, potser per accident, les alleugera en comptes de potenciar-les: allargant la durada i buscant una perfecció formal que acaba resultant massa prefabricada. El teatre de Kane neix del forat més fosc de les entranyes de l’ésser humà i necessita una immediatesa i imprevisibilitat que aquí no hi són presents. Tot i això, cal aplaudir la valentia de portar un projecte d’aquestes característiques a un teatre com aquest i aconseguir un resultat massa calculat però, en general, bastant digne.

05/02/2018
Xavi Pijoan
Teatre Barcelona

I si rebentem…

Per anar bé, alguna cosa hauria de rebentar dins nostre cada cop que anem al teatre. A Blasted tot rebenta perquè cal que ho faci per començar a reconstruir. Sarah Kane entén cada text que escriu com un seguit d'explosions que han de desmuntar tot allò preconcebut que han passat a formar part d'un magma espès absolutament indiscutible, o millor dit, indiscutit.

No és casualitat, doncs, que l'Alícia Gorina s'hi hagi fixat per dur-la per primer cop a Catalunya, tenint en compte que la seva mirada també és pertinaç i igualment compromesa, com ho és la de l'anglesa. Compromesa amb l'ésser humà i amb una voluntat de posar en evidència la realitat sense embuts.

01/02/2018
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

La violència que no volem veure

BLASTED (REBENTATS) és una obra escrita per Sarah Kane (1971-1999) dramaturga britànica molt reconeguda. El gener del 1995, l'estrena de Blasted a la sala petita del Royal Court Theatre, va causar un gran impacte sobre la societat britànica i en aquell moment l'obra va ser titllada d'immoral, de ser un festival d'immundícia, una càmera dels horrors dissenyada per escandalitzar.

L'abril del 2001, quan es va tornar a programar a la sala gran del mateix teatre, els elogis van ploure, i van convertir l'obra en un clàssic contemporani.

És una obra dura, on la violència és un dels temes centrals, la violència de gènere, la guerra, el racisme, però és un tema malauradament tan actual que podem pensar que l'obra s'ha escrit ara, i no fa més de trenta anys.

Una obra amb dues parts clarament diferenciades que arrenca amb la trobada de Ian (excel·lent interpretació de Pere Arquillue), periodista de la premsa groga de mitjana edat, xenòfob, racista, alcohòlic i amb càncer de pulmó, amb Cate (magnífica Marta Ossó) una jove una mica retardada, ingènua que tartamudeja quan s'atabala, patint desmais ocasionals.

L'escenografia ens presenta l'habitació de l'hotel i un vel que l'envolta totalment de manera que nosaltres som espectadors d'allò que passa dins de les quatre parets i que realment no hauríem de veure perquè forma part de la intimitat d'aquesta parella. Una parella que ens mostra un gran desequilibri de forces tant per l'edat com per la capacitat intel·lectual, una trobada marcada per la violència sexual i verbal. La nit acaba amb una violació.

De cop i volta, la irrupció d'un soldat (una magnífica interpretació de Blai Juanet) ens obliga a fer un salt mental i ens qüestionem si és la guerra la que ha entrat en aquesta habitació d'hotel, o són els protagonistes els que s'han traslladat a una zona de guerra. Una bomba explota i obre un enorme forat a la paret, ja no hi ha interior i exterior, ja no hi ha un aquí i un altre lloc. I el que quedava protegit per la Cortina, queda a la vista, I el que era una bonica habitació es converteix en un no res, un lloc on tot l'horror I la violència de les guerres queda a la vista, on tot és visible...... fins i tot els trucs del teatre ens ho fan visibles (preciosa l'escena del bebè construïda amb una bossa de plàstic transparent plena d'aigua).

BLASTED (REBENTATS) en traducció catalana d'Albert Arribas, va ser estrenada a Salt dins del festival de Temporada Alta.

L'obra està dividida en cinc escenes i al final de cada una d'elles l'autora indica l'acotació de soroll de pluja: pluja de primavera, d'estiu, de tardor, d'hivern I simplement pluja al final de la darrera escena. Aigua, gel, cava, pixum, sang, ginebra, esperma ....

Una obra molt dura però captivadora, que produeix rebuig i al mateix temps atrau, que després de pair-la t'obliga a la reflexió sobre la violència que veiem, la que no veiem i la que no volem veure. Curiosament acceptem molt millor la violència real que veiem reflectida a la televisió diàriament o la violència fingida al cinema, que la representada en un teatre.

En acabar un interessantíssim col·loqui conduït per Mireia Aragay (professora titular de Literatura i Drama Anglesa a la Universitat de Barcelona), que ens va ajudar a entendre que l'objectiu de Blasted no és escandalitzar.... i també a entendre que darrere de la violència que veiem descarnada davant els nostres ulls, existeix una segona capa on s'amaguen sentiments de tendresa, de compassió o inclús d'amor.

La nostra valoració 10 sobre 10

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

21/01/2018
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Teatre incòmode, però necessari

Com és possible l’existència de violència en el marc social i polític, avui en dia, dins una societat contemporània, aparentment civilitzada?

L’obra “Blasted”, escrita fa més de vint anys per la dramaturga anglesa Sarah Kane, va suposar un canvi dins l’escena anglesa. El seu realisme escènic sobrepassava els límits que hi havia establers fins aleshores. Un realisme visiblement impactant, tant per les fortes imatges teatrals que s’hi poden veure, com per la duresa i explicitat en els seus diàlegs.

Puc imaginar-me la reacció dels espectadors i el ressò mediàtic que deuria suposar quan es va representar per primera vegada (vint anys enrere), després de veure la reacció dels espectadors que seien al meu costat, que tot just acabar la funció, van sortir per cames.

Certament “Blasted” no és una obra fàcil. És una obra incòmoda, directa, intensa, punyent, difícil de digerir, però del tot necessària.

La història està protagonitzada per tres personatges Ian, un periodista sensacionalista, interpretat per un dels actors més reconeguts de l’escena catalana, en Pere Arquillué ; Cate, la seva ex-amant, una noia d’uns vint-i-un anys interpretada per l’actriu Marta Ossó; i un soldat interpretat per l’actor Blai Juanet.

L’obra es divideix en dues part :una més realista i una segona més surrealista.

Les cortines que envolten l’escenografia (Sílvia Delagneau), amaguen dues realitats. Una bomba de morter esclata sobre una de les parets de l’habitació i la furada, de cop i volta l’espai que en un primer moment semblava estable es converteix en un lloc horrible, l’explosió situa ambdues realitats en un mateix pla.

Per mi el més important de l’obra no ha estat ni les interpretacions, ni el text, sinó en el que ens diu l’autora i com ho diu; la seva valentia en mostrar, criticar i denunciar públicament i d’una manera molt realista, els grans problemes de la nostra societat. Fets tan desagradables com són l’abús de poder, les violacions o les conseqüències devastadores que comporten les guerres.

“Blasted” ens parla de dolor, de patiment, de sang, de violència, de tristesa, d’horror, de desesperació, d’honestedat, de valentia, de tabús, de compassió, d’amor i d’esperança, i ho fa des d’una mirada directa sobre la monstruositat de l’ésser humà, i la supervivència de l’amor, dins un món implacablement cruel.

“Blasted” s’endinsa dins de la part més complexa de l’esperit humà i de la seva lluita contra la fam, la por i la bogeria. Però contràriament també ens mostra una part més esperançadora: la capacitat que te l’ésser humà per sobreviure dins els límits d’una situació devastadora, violenta i esfereïdora, com pot ser la guerra i tot el que ella comporta ( violacions, fam, ...).

***/****

16/01/2018
Aleix Bonet-Ragel
Teatre Barcelona

Escapçant la realitat humana

Quan decideixes anar al Teatre Nacional de Catalunya saps que el que vas a veure, sovint, és una proposta que ha passat uns filtres que s'apropen més al teatre clàssic que no pas a una perfomance o al "teatre modern". Amb Blasted crec que aquesta condició no s'ha de tenir gaire present. Blasted és una aposta segura que trenca tots els esquemes establerts de la "filosofia TNC" amb la premissa que es tracta d'un text de Sarah Kane, i els qui en saben mínimament, entendran que Sarah Kane va ser una dramaturga que, amb els seus pocs anys de vida va escriure textos realment "anats de l'olla". De totes maneres, la direcció d'Alícia Gorina ens transporta, d'una manera poc habitual, a un viatge en el temps, on l'evolució dels dos personatges, Ian i Cate, es veu marcada pel passat que arrosseguen. Demostra, una vegada més, que el més supremacista i aparentment fort pot ser el més dèbil de l'escena. No per això es limitaran a deixar passar la seva vida per davant. Configurada per silencis que desesperen i jocs de llums que poden fer escapar algun aplaudiment abans d'hora, Blasted és una obra captivadora que a poc a poc, i després de pair-la, et fa reflexionar sobre l'alter ego i les ganes de venjança dels éssers humans.

13/01/2018
Adrià Illesca

No sé molt bé com arribar a dir el que m’ha semblat aquesta obra tan peculiar. Difícil de dir. M’he comprat el guió per a casa analitzar tot el que volia arribar a transmetre.

07/10/2018
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Iba a ver a Blasted con muchos comentarios de compañeros que me habían avisado que era una obra muy dura, incomoda de ver y transgresora. Y no digo que no lo sea. Pero con tanto comentario me la había imaginado mucho peor. Y aunque lo que cuenta es brutal no me ha terminado de impactar porque iba preparado.
Sarah Kane nos trae la historia de un periodista racista, homófono y enfermo de cancer de pulmón que se cita con su amante a la que triplica su edad y que parece padecer un leve retraso en un hotel. Básicamente para abusar de ella y desatar sus instintos más primarios.
En la segunda parte explota la guerra y un soldado que ha padecido todo tipo de humillaciones con torturas, violaciones y canibalismo entra en escena para desatar toda su rabia.
Solamente voy a valorar la valentía de Pere Arquillué para interpretar el personaje que le toca. Ha estado soberbio.
Del resto mejor me callo porque no me ha acabado de entrar…

07/02/2018
ignasi tomás lopez-doriga

https://culturayalgomas.wordpress.com/2018/01/29/blasted-descenso-al-infierno-de-dos-almas-podridas/

30/01/2018
Hèctor Fibla Ferrà

Obra radical que trenca amb formalismes clàssics. Enllaça amb la tragèdia però va al moll de l’ós. Arquillué destaca amb un paper brutal, la resta del repartiment força bé.

22/01/2018
Josep OS

Avui al TNC he estat veient aquesta obra escrita fa 23 anys per la dramaturga Sarah Kane i que dirigeix Alícia Gorina. L’obra té dues parts molt difrenciadas, la primera diríem més naturalista ens situa a l’habitació d’un hotel on un periodista homòfob i racista (Ian) passarà la nit amb una noia (Cate) a la qual ell li dobla l’edat amb per tal d’abusar d’ella. Amb una cruesa i violència extrema i un llenguatge explícit i per descomptat sense cap tipus de tabús se succeeixen tot tipus d’aberracions que jo no recordo haver vist mai en un escenari. A la segona part després de descobrir que l’hotel està enmig d’una guerra brutal i després de destruir l’habitació amb una bomba, un soldat que ha patit tota mena de vexacions, violacions i canibalisme les posa posa a la pràctica amb Ian. L’escenografia que en entrar m’ha semblat espectacular, quan ha començat l’obra m’ha fet canviar d’opinió ja que l’espectador ho veu tot a través d’una cortina que al meu parer dificulta veure-ho amb claredat i el pitjor en molts moments no se sentien bé els diàlegs (estava a la fila 4). Pel que fa a la interpretació incòmoda per als actors bàsicament per l’esforç físic que requereix, Pere Arquillué sobre qui recau tot el pes fa un excel·lent treball de la mateixa manera que la Marta Ossó. Blai Juanet tot i que el seu personatge queda en segon pla el treu amb nota alta. . Una obra incòmoda que segur generarà opinions molt dispars i que a mi no m’ha acabat de fer el pes. Després de gairebé dues hores d’aguantar la respiració agraeixes el fred i l’aire del carrer.

13/01/2018

Deixa la teva opinió

Articles relacionats

Les obres que ens recomanen els crítics, periodistes culturals i col·laboradors de TB

Amb l’inici oficial de la temporada teatral les cartelleres de tots els teatres de la ciutat s’omplin de moltes propostes i més enllà dels nostres gustos, teatres, actors, dramaturgs i […]

7 setembre 2017