Blanca Portillo: Silencio

L’any 2019 el dramaturg Juan Mayorga va entrar a formar part de la Real Academia de la Lengua Española, i ho va fer amb l’obligat discurs d’ingrés. Aquell discurs, que versava sobre la importància del silenci en el teatre, s’ha reconvertit ara en un espectacle que ha tingut gran èxit a Madrid i que ja ha esgotat les entrades al TNC. Teatralitzar un discurs o recrear la teatralitat de la situació (Informe per a una acadèmia, de Kafka, sense anar més lluny) sempre sembla una tasca impossible, però al final els resultats poden ser sorprenents.

Mayorga ha utilitzat el seu text, però li ha donat completament la volta al fer que una actriu es faci passar per ell. Aquest artifici, aquesta petita trampa, ja ens acosta més a la teatralitat... però a més l’autor hi introdueix l’humor i una mirada irònica –i escèptica- sobre les seves pròpies paraules. Unes paraules sàvies, eloqüents i, en ocasions, incomprensibles, com molt bé apunta l’actriu quan ja s’ha desfet de la careta i afronta el seu propi discurs, més proper als exemples teatrals i a les escenes reals. Una filigrana que no es podria realitzar si no tens al capdavant a una actriu tot terreny, d’aquelles que només amb la presència poden omplir tots els silencis.

Blanca Portillo apareix a escena com un personatge d’una altra època, com una mena de Buster Keaton o qualsevol altre actor del cinema mut (interessant decisió). Durant uns moments, el silenci impera a l’escena... però de seguida un torrent de paraules comença a envair-ho tot. La capacitat de l’actriu per dotar d’humanitat a un discurs de caire lingüístic és realment prodigiosa, però també ho és la seva utilització de la veu i del gest precís, així com la versatilitat a l’hora de canviar de registres i personatges. Veure a la Portillo passar per Antígona, per Creont, per Bernarda Alba, Sancho Panza, el Gran Inquisidor o Hamlet és d’aquells plaers que mai voldries que acabessin. És com anar al concert del teu intèrpret favorit i que canti tots els grans èxits.

No es pot negar que l’espectacle s’allarga en excés i que li hagués vingut bé una retallada. Tampoc es pot negar que hi haurà públic que igual no busca que li facin una dissertació sobre el silenci. Però, sigui com sigui, tampoc es pot negar la qualitat global del muntatge, en el que la il·luminació i els efectes sonors acaben tenint una importància que en un principi l’espectador no espera.

Juan Mayorga lleva al teatro su discurso de ingreso a la Real Academia Española de la Lengua (RAE). Un discurso transformado en un monólogo con cierto tono humorístico y perfectamente acogido por la actriz Blanca Portillo.

Silencio es una reflexión sobre el propio silencio, valga la redundancia, con referencias literarias como William Shakespeare, Federico García Lorca, Woyzeck, Calderón de la Barca… Sin duda una oda a la literatura y al valor de la lengua. Esta representación además de tener un carácter filosófico y reflexivo, no deja de lado el humor que se va colando por toda la representación haciendo que el tiempo en la butaca vuele aún más si cabe.

Blanca Portillo está agotando las entradas del Español haciendo que el teatro retumbe por los aplausos al finalizar la obra. Es increíble como ella sola llena el escenario sin necesidad de un gran esfuerzo aparente.

Sin duda es un monólogo para reflexionar en comunidad, para hacernos preguntas como sociedad y para disfrutar de lo enriquecedor que puede llegar a resultar.

Con referencias a Jon Cage, Antígona, La casa de Bernarda Alba, Woyzeck, El gran Inquisidor, La vida es sueño o Tres hermanas, y con el broche de oro para el cierre de Hamlet, la obra Silencio parece, sin duda, una de las claves que vertebra esta temporada de teatro, que roza ya su ecuador. La obra es un monólogo grandioso, interpretado con una inigualable perfección por Blanca Portillo, que sabe llenar sin carencias ni dudas, nada más y nada menos, que el escenario de la sala principal del Teatro Español. Sin grandilocuencias, con una generosidad y naturalidad infinitas, el tándem que ejecuta de la mano del dramaturgo y director de la pieza, Juan Mayorga, roza la perfección en sus 100 minutos de duración. Con una versión del texto cercana a la que pronunció Mayorga cuando tomó el sillón M de la Real Academia (RAE), su discurso titulado con el mismo nombre es pronunciado con una Portillo en frag, repeinada, dirigiéndose a una audiencia que la observa tan perpleja como emocionada. No cualquiera en los tiempos que corren llena una sala de teatro al completo, ni logra que todo el patio de butacas se ponga en pie a ovacionar el reflejo de la esencia personificada del arte del teatro.