23 F Anatomia d'un instant

Fa temps que el teatre documental està, de manera més o menys present, als nostres escenaris. I el millor d’aquesta circumstància és veure com evoluciona, a través de variacions escèniques cada vegada més diverses que amplien les bases d’aquest gènere. El que fa, per exemple, Àlex Rigola amb aquesta exposició minuciosa dels fets i la intrahistòria del cop d’Estat que és 23-F és un joc curiós entre forma i contingut. A partir de la idea de la celebració del 40 aniversari de l’esdeveniment, ambienta la peça com si fos una festa infantil, amb globus, begudes, espelmes, pastís, disfresses i uns actors amb llibertat per entrar i sortir de la serietat del relat. L’adaptació de la novel·la de Javier Cercas (Anatomía de un instante) és exemplar, apostant per un cert didactisme, i ordenant la narració de manera clara, concisa i clarificadora. La figura del rei Joan Carles I presenciant l’espectacle (literalment) com a ninot de cartró és, potser, la metàfora més poderosa del muntatge. Per la resta, estem davant d’una proposta interessant on el contrast entre forma i contingut, excepte en moments puntual com l’escalada, no arriba gairebé mai a encaixar del tot, malgrat ser divertida i força vistosa. En realitat, tot plegat no està gaire lluny del teatre que ha fet Rigola fins ara: una idea que l’interessa, un contingut explorat en profunditat i una decisió formal que dialoga amb els dos primers elements. Pot agradar més o menys, però continua sent efectiu.