Comprar entrades per a Acorar

Poques obres aguanten el pas del temps com Acorar. La vaig veure fa 10 anys a l’Espai Brossa, em vaig comprar el llibre, vaig llegir i rellegir el text, en vaig subratllar les paraules que m’encuriosien, les vaig intentar pronunciar amb la mateixa gràcia que en Gomila, el vaig regalar, vaig fer que en gaudissin la gent de la meva vora i és clar.. el llibre ha desaparegut, motiu pel qual he de tornar-hi amb el record d’una obra inoblidable.

Toni Gomila, creador i intèrpret d’aquest meravellós text, ha millorat també amb el pas del temps mantenint la riquesa verbal i interpretativa, sense perdre ni una mica s’accent mallorquí. L’ha fet seva. Durant aquests deu anys hem vist a Toni Gomila actuant en altres obres, com a  Hamlet dirigit per Oriol Broggi o en series televisives com Això és mel però sempre (sense voler) el sentim recitant aquest text amb el que va aconseguir entre d'altres, el Premi Serra d'Or 2013.

La matança del porc era una necessitat i també una festa que reunia a tota la família durant un dia sencer al voltant de la feina per elaborar tots els embotits que se’n deriven i dels que en vivien tot l’any. La distribució de les tasques ens mostra el paper de cadascun dels membres de la família i el paper unificador i omnipresent de la dona.

El recitat de Gomila és un cant a les paraules, és una lluita aferrissada per mantenir i conservar el poder de la llengua i de les paraules emprades en aquesta festa i que s’entesta en que no caiguin en l’oblit: potó, cuixot, sagí, zulla, espinada, llom, llomillo, costella, costella dolça i, sobretot, botifarró i la reina de la festa: la sobrassada.  També critica la utilització dels genèrics per part del jovent per desconeixement dels noms dels ocells i dels arbres. “Quan moren es mots, moren es conceptes”, i la vida morirà com moren es pobles si moren ses paraules”. El ritme i  la musicalitat del llenguatge ens atrapa com en un concert. Gomila interpreta els diferents personatges que hi intervenen. Ens hi trobem a dintre, veiem la padrina a la vora del foc donant consells que no són útils perquè les coses ja no són el mateix.

És un cant a la tradició i a Mallorca i els riscos que l’envolten. Canta amb nostàlgia “aquell temps en què ses coses no s’ensenyaven; quan créixer era amarar-se de paraules, de respecte en vertical” la tradició passava de pares a fills i Lo nostro s’entenia com allò immutable que donava un sentit de pertinença.

Estrenada el 2011 a La Seca Espai Brossa, després de la bona acollida que va tenir al Teatre Mar i Terra de Palma.
Avui dia, deu anys després de la seva estrena, Acorar continua omplint teatres. De fet, aquesta és la tercera vegada que vaig a veure aquesta petita joia del teatre mallorquí, i haig de dir que l'he gaudit com la primera vegada que la vaig anar a veure.
Han passat els anys i el text continua sent del tot vigent.

Acorar és una reflexió sobre la identitat col·lectiva dels pobles, sobre allò que ens defineix, allò que fa que encara existeixi la nostra comunitat. Un monòleg sobre la Mallorca rural i els seus ancestrals costums, amb una parla d'arrels que cada cop sona més llunyana.

El text pren com a fil narratiu la descripció d'una jornada de matances a Mallorca. I d'aquí el títol de l'espectacle.
El text és molt bo, amb una riquesa lingüística brutal.
La interpretació és magnífica. Toni Gomila interpreta un munt de personatges utilitzant els continus canvis de to en la veu, el moviment corporal i l'expressió facial. Només per veure la seva interpretació, paga la pena d'anar a veure aquesta peça.

Acorar és la veu d'un poble que vol sobreviure i créixer.

Podeu llegir la meva recomanació que hi ha penjada en aquesta mateixa entrada.

Només em resta dir-vos que no us perdeu per res del món aquest espectacle.

De vegades, apareixen petits muntatges que, sense necessitat de grans artificis, aconsegueixen, amb honestedat i valentia, assolir una grandiositat emocional i temàtica veritablement sorprenent. Acorar és un monòleg molt profund i interessantíssim, construït entorn de la importància de la paraula, la identitat i certs rituals que defineixen el caràcter mallorquí (en aquest cas) però també als éssers humans, en general. Des d’una descripció tan terrenal i carnal com la matança d’un porc, el relat ens transporta, amb una senzillesa al·lucinant, al més universal, el més transcendent i ancestral de l’existència. Sincer, autèntic i irònic, es tracta d’una reflexió que eleva la quotidianitat per retratar les contradiccions dels vincles familiars i socials però, també, per defensar la seva importància com a arrel de la nostra cultura. La proposta de Toni Gomila, autor i protagonista, és un regal inesperat, ple d’amor per la tradició i la llengua, que mira al futur amb una barreja de nostàlgia i saviesa. La seva riquesa de vocabulari resulta tan atractiva com la manera del seu actor de mastegar cada síl·laba o el ventall de personatges que presenta. Poques vegades, un text tan deliciós ha aconseguit tocar el cor, la sang i l’estómac dels espectadors de manera tan convincent i antropològica. Una combinació entre la por i l’amargura que el progrés provoca en certs pobles amb una mirada crítica i sentida cap a aquesta mateixa manera de pensar.

Un dia de matança a un poble de ses illes. Un acorador que es multiplica en desenes de personatges, tots presents en aquesta festa gairebé atàvica, primitiva. Una jornada que serveix a Toni Gomila -autor i actor de la peça- per reflexionar sobre el caràcter dels mallorquins i les seves contradiccions. Un text deliciós que ens acompanyarà fins al moll de l'os dels balears, amb les seves pors, les seves nostàlgies d'un passat que s'adultera a marxes forçades i les seves amargues reflexions sobre el present, i principalment sobre el futur. Una autèntica festa de la interpretació, amb un Gomila immens, però autèntic i sincer com els personatges que representa. En definitiva, una horeta escassa de bon teatre, fet des de l'amor a una terra i a una gent; un teatre que neix de la necessitat, sense buscar efectismes, elogis i ni tan sols aplaudiments; un teatre que reflexiona i fa reflexionar, però amb tota la saviesa que només uns pocs actors saben aprofitar. Recomanable per a tots els que vulguin deixar-se endur per un torrent de paraules encertadíssimes i precises, pronunciades amb un accent mallorquí que arriba al cor.

Aquesta és la segona vegada que anem a veure Acorar. Es tracta d’un text fantàstic, escrit i interpretat per en Toni Gomila. Un monòleg que Gomilla va  escriure després de veure una obra que es feia a Buenos Aires (d’una reflexió sobre els argentins) i que llavors va pensar que ell podria escriure el mateix sobre els mallorquins.

Acorar és la paraula que resumeix tot el sentit de l'obra. Acorar és clavar alguna cosa dins del coll, en aquest cas el ganivet de les matances. També és ferir, en el sentit d'emocionar, d'arribar al cor. La d'acorar és una feina reservada pel més expert, perquè no és gens senzilla de fer, una tradició que passa de generació a generació, des de fa uns dos-cents anys, i que avui en dia, quasi no ha evolucionat. Amb molt d'humor Toni Gomilla ens fa una caricatura dels mallorquins; un retrat irònic de la societat mallorquina més actual i de les seves tradicions més antigues, mitjançant una família matancera, on la matança és l’ excusa que utilitza per parlar dels mallorquins i del seu comportament davant tot allò que els identifica. La matança és en el fons, una completa representació teatral del seu caràcter, els habitants d’una terra perduda en el Mar Mediterrani. La seva interpretació és increïble, fa un munt de personatges utilitzant tan sols els canvis de to en la seva veu, en el seu moviment corporal o en les expressions de la cara. Hem vist homes i dones de totes les edats i mentalitats. Una feina d’interpretació per treure’s el barret. Brutal!!!

Però quan en un poble o una societat els mots deixen de tenir sentit, és el principi de la pèrdua de la seva llengua, la seva cultura i la seva identitat: ”Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i que menyspream... quan moren es mots moren es conceptes. I llavors sa vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà, com moren es pobles si moren ses paraules. És sa paraula s’ànima d’un poble..." ”Lo nostro” és el que els diferència, és el significat  de les paraules del propi lloc, com és el cas del curiós vocabulari mallorquí de les matances: potó, xulla, poltrú, bufeta, culana, talec, acorador...etc.

No us ho penseu, teniu la oportunitat de veure un espectacle amb un  text i una interpretació brutals i que penso que són del tot imprescindibles!!! A mi no m’importaria tornar-la a veure.

Senalló, soll, fitorada, tudar, xulla, sagí, saïm, xueta, quartó, capolar, perxades, llobades, roïssos, rapar, sòtil, torcar, llenegar, xerec... Totes aquestes paraules les escoltareu a Acorar, aquesta perla que ha regalat Toni Gomila al món.

Plantejat com un monòleg, reviu el ritual de la matança per repassar el microcosmos que conforma la societat mallorquina. Una societat on la condició d’insularitat feia que les coses canviessin molt a poc a poc i les tradicions imperessin en les relacions socials. Una societat on el ràpid progrés arengat pel turisme de masses ha fet evolucionar convulsament i amb no poques contradiccions. Bé, una mica com a tot arreu però a la mallorquina manera.

Una interpretació convincent i sentida, una posada en escena sòbria i valenta, tot al servei d’un text deliciós que molts espectadors han decidit conservar a les seves llibreries a la sortida de l’obra. Si estimeu la llengua, si us atrau la cultura mallorquina, si us agrada el bon teatre i encara no l’heu vista... No ho dubteu, deixeu-vos acorar.

Totes les bones crítiques que heu llegit d'Acorar són veritat. Parla amb una delicada poesia que arriba molt endins de la idiosincràsia del poble mallorquí, però de manera universal i que ens reflecteix (al capdavall, són els nostres cosins). Un passeig per rituals ancestrals que ens plantegen qui som, com som, i perquè som. Preguntes que tenen eco en els segles i que es perden a la velocitat de l'era informàtica quan mirem el futur. Un monòleg tristament d'actualitat a causa de la situació política a ses Illes. Aneu-hi.

Acorar torna a La Seca, benvingut Toni Gomila, faràs feliç a molta gent que encara no ha vist l’obra, una reflexió sobre la identitat dels pobles (en aquest cas ses illes) que, envaïts per la modernitat, perden les arrels; però és molt més: un regal per l’esperit, una crítica a la globalització, un homenatge a les tradicions i una lliçó de magnífic català illenc, quasi poesia. Tot això explicat per un acorador que ens arriba al cor, no amb el seu coltell, sinó amb paraules. Sí, és ben cert, del porc s’aprofita tot. Llegir-ne més