Abraça’m fins que m’adormi

Estem davant d’un dels primers textos d’un jove dramaturg i escenògraf (Cesc Colomina), davant d’un espectacle dirigit per un jove director com Guillem Sánchez García que va començar a despuntar fa un parell de temporades (Napalm al cor, Poble de mar), i davant també del canvi de rumb -suposem que momentani- d’una de les principals estrelles del musical del nostre país, Roc Bernardí (Aladdin, El dia de la marmota, Germans de sang). El resultat, aparentment arriscat, suposa un bell i íntim retrat d’un personatge que explica el seu descobriment sexual i les conseqüències de tot plegat. Un relat que podria haver estat amable i senzillament simpàtic, però que aviat ens ensenya les dents i ens planteja les dificultats que comporta assumir la homosexualitat en un món no sempre preparat per a la diferència o la reinserció de gent ferida emocionalment. El protagonista d’aquesta història no és cap heroi, ni fa coses que sovint veiem a moltes pel·lícules sobre el tema, sinó que mostra tota la seva vulnerabilitat i acaba sucumbint a la realitat i a les pressions de l’entorn.

Sota la metàfora del mite de Selene i Endimió, Colomina ens presenta la història d’un jove que explica el seu primer enamorament i que ens fa partícips dels detalls i les primeres reaccions. Si de seguida empatitzem amb el jove i seguim amb tendresa les peripècies d’un primer amor és en gran part per l’actuació naturalista, empàtica i realment encomiable de Roc Bernardí, que adopta un tipus d’interpretació despullada d’artificis i coses supèrflues. Ni en els moments més compromesos deixa de donar-nos una petita lliçó de senzillesa i naturalitat escènica.

L’espectacle opta per una posada en escena simple però carregada de simbolisme. Una visió elegant i poètica d’una història que podria haver estat molt més fosca i complexa... Potser el desenllaç resultat una mica abrupte i la metàfora del mite no acaba d’entendre’s prou bé, però és una peça exquisida que, a més, està apropant a molts espectadors joves a la sala.

Hi ha alguna cosa atractiva en la confessió. En el fet que algú ens expliqui els seus secrets, aquelles coses, pensaments i moments que no ha compartit amb ningú. Ser testimonis d’històries que estaven amagades o que la persona que n’era la protagonista no havia desvetllat perquè, o no s’havia atrevit, o no es veia capaç de fer-ho fins a aquest moment. Aquestes intimitats compartides es converteixen en una connexió i també funcionen, la majoria de vegades, com un catalitzador cap a l’acceptació de la pròpia història.

En aquesta obra escrita de manera cuidada, pensada i treballada, en Marcel ens explica el seu pas de nen a adolescent i a adult en les relacions que té amb la gent del seu voltant. Explica els moments viscuts, les paraules compartides, però sobretot remarca els silencis que no va poder evitar. Aquells instants de mudesa en què no va poder ser capaç de compartir els seus desitjos i les seves pors. A poc a poc, es va desgranant què vol explicar al públic i el perquè de tot plegat. És una confessió, però a l’hora és un relat que pot colpir a l’espectadora en sentir-se identificada en algunes de les situacions exposades. No vol dir que és vegi una còpia d’alguna experiència pròpia, és més aviat que es poden fer seves algunes emocions i reaccions davant uns moments concrets de dubte o pèrdua del camí.

El text de Cesc Colomina és preciós i atrapa al públic, el converteix en còmplice en aquest format monòleg-xerrada-confessió directe de tu a tu. L’espectadora és la confident i l’amiga, aquella persona que escoltarà i no jutjarà, i aquesta certesa fa que relat sigui honest, versemblant i emocionant.

Roc Bernadí fa màgia amb aquest personatge. La seva mirada transmet confiança i també por per exposar-se d’aquesta manera. A l’inici la connexió amb la platea és evident, arrenca somriures i trasllada al públic al seu costat. La seva facilitat per mostrar-se nu emocionalment, transparent i obert a tot el què està a punt d’explicar es copsa des del primer instant. I és així fins al final, quan aconsegueix veure’s i que el vegin. Hi ha alguns moments en què l’ansietat i la tristesa l’envolten i cada part del seu cos ho transmet impecablement. És en Marcel, però podria ser en Roc i no ho se sabria. És impossible distingir on comença un i acaba l’altre. Magnífic.

L’escenografia és senzilla, petits detalls que conformen un marc específic per la història que ha de robar al cor a l’espectadora. Tot i que el final és una mica abrupte en la narració – deu minuts més de desenvolupament de la resolució s’hagués agraït-, i no és allò esperat, sí que tanca la conversa unidireccional amb una decisió difícil, però valenta. I convenç.

Una producció petita en format i gran en sensibilitat.