Potser somiar

Potser somiar

Potser somiar és una faula, amb to de comèdia, sobre la pèrdua dels éssers estimats, l’enyorança, el pas del temps i sobre com l’amor perdura sempre més enllà de l’absència.

Amb aquesta obra, l’autor Antonio Tabares fa fluir una petita història plena de tendresa sobre la paradoxa de l’existència, la por de la pèrdua i l’angoixa de l’absència. Diuen que la màgia i els somnis caminen agafats de la mà. Que sense somnis no hi ha màgia i que sense màgia els somnis no s’esdevindrien. Tot i els coneixements científics que l’ésser humà posseeix avui dia, la nostra ment encara és plena d’incomptables misteris que només s’expliquen a través de l’inexplicable. Fet i fet, aquesta idea romàntica que els somnis també són somnis (“los sueños, sueños son”) ens atrau, ens conforma una idea paranormal de la realitat per intentar de donar una explicació a allò desconegut.

Tabares, que té el Premio Tirso de Molina 2011, el Premio Réplica 2012 i dos nominacions als Premis Max com Millor Autoria Teatral, reconeix que en el seu text existeixen referències personals que va anar recopilant per teixir una faula a partir de l’Imma, una dona de trenta-cinc anys que perd la vida en un quiròfan mentre l’operen d’una intervenció complicada. Una faula on la mort no és un final, sinó un principi. I on els somnis prenen tot el protagonisme.

Sinopsi

Potser somiar és una comèdia tendra i molt humana que parla de la relació íntima i especial que tots plegats mantenim amb els nostres morts i com aquests continuen influint, encara que de manera intangible, en les nostres vides. Amb tocs de comèdia i de poesia, l’obra segueix el viatge de l’Imma, una noia de trenta-cinc anys, que després de morir en una operació a cor obert, s’apareix als somnis d’aquelles persones que la necessiten. Perquè al cap i a la fi, com sap molt bé tothom, els morts són morts però no del tot.

Valoració col·laboradors

Valoració espectadors
  • CANO DE LA FUENTE

    Excel·lent. Molt original, commovedora. És agradable anar a sala versus glòries!

    27/01/2022
  • Aníbal Ledo Faílde
    Aníbal Ledo Faílde

    Una veritable muntanya russa d’emocions contingudes. La vaig veure poc després de l’estrena i encara tinc gravades a la retina algunes escenes. Els actors i actriu s’hi van deixar la pell (menció especial pels múltiples papers tan matissats que fa l’Antonio del Valle) i l’encertadíssima dramatúrgia del Sergi Belbel posa l’accent on i quan toca, en un encertat crescendo q va posant a poc a poc el fil a totes les agulles fins a completar el puzzle d’aquesta història tan ben esmolada i a flor de pell i alhora tan “cerebral” (molt a l’estil Belbel): qui no ha pensat mai què ens podem trobar al final d’aquell túnel, en el nostre últim alè de vida? Un espectacle rodó i molt recomanable!

    21/01/2022
  • Mireia Campabadal Bertran

    Ahir vam tenir la sort d’assistir a la representació de “Potser somiar”. I dic la sort perquè ens va encantar. Podria destacar-ne diversos aspectes, però em centraré en una bona escenografia, una dramatúrgia del tot encertada i una actors que brillen a l’escenari perquè es nota que s’hi deixen la pell. No us la podeu perdre!

    13/01/2022
  • Mireia Campabadal Bertran

    Ahir vam tenir la sort d’assistir a la representació de “Potser somiar”. Dic la sort perquè ens va encantar!!! Podria destacar-ne diversos aspectes però em centraré en una bona escenografia, una dramatúrgia del tot encertada i uns actors que brillen a l’escenari perquè es nota que s’hi deixen la pell. No us la podeu perdre!!!!

    13/01/2022
  • Josep OS

    Ahir vaig iniciar el nou any de la millor manera que es pot fer, anant al teatre. Vaig estar a la Versus veient aquesta obra del canari Antonio Tabares amb traducció i dramatúrgia de Sergi Belbel i dirigida per Roc Esquius. Una comèdia que ens parla de la vida i la mort amb un text ple de tendresa amb alguns tocs d’humor però que per mi el que més preval és la seva originalitat. Una noia de 35 anys mor en un quiròfan en una operació de cor i apareix en una sala blanca sense saber què hi fa, i no és el cel ni l’infern sinó un lloc on quan un ésser estimat seu somiï amb ella, podran contactar. Una obra que a mesura que avança et va enganxant i amb la què Tabares ha aconseguit destil·lar grans dosis d’humanitat, que en diversos moments va aconseguir emocionar-me. Em va agradar molt l’escenografia només amb dos grans panells blancs nus d’elements però que quan cal en ells es passen imatges. La interpretació em va semblar irregular, Rafaela Rivas té moments i escenes estel·lars i altres en què decau, Ramon Godino i suposo que a sol·licitud de direcció tot el que verbalitza ho fa de forma robotitzada que va acabar cansant-me i Antonio del Valle per mi sens dubte el millor dels tres. Una bona proposta que us podrà agradar o no, però per la seva originalitat indiferents no us deixarà.

    02/01/2022
  • Joan Pla Abelló

    interessant, molt bona interpretació

    28/12/2021
  • Núria Alcázar Barrera

    Una obra de 10. Bon guió, bona interpretació, escenografia molt interessant. No us la podeu perdre.

    26/12/2021
Articles relacionats
11 propostes per veure als Teatres de Proximitat de Barcelona

11 propostes per veure als Teatres de Proximitat de Barcelona

8 març 2022

La xarxa de Teatres de Proximitat ‘On el teatre batega’ neix l’any 2020 en plena pandèmia per cobrir la necessitats, problemes i inquietuds comunes que comparteixen 11 sales d’exhibició i […]