1984

L’any 1948, George Orwell va escriure la novel·la de ciència-ficció, probablement, més lúcida i visionaria de tot el segle XX. El fet és que, no per casualitat, la va titular 1984, invertint les dues darreres xifres de l’any en que la va crear. Les històries futuristes, contràriament al que s’acostuma a pensar, no parlen del futur sinó del moment present en que són concebudes. A través de l’exageració i el pessimisme, intenten fer una radiografia dels mals de la seva època, projectant-los en una versió avançada d’ells mateixos. La grandesa de 1984 és la sorprenent clarividència d’Orwell a l’hora d’assenyalar els punts més foscos de la seva societat. Molt marcat pels totalitarismes dels anys quaranta, tan gran va ser el seu encert, però, que encara avui en dia esgarrifa comparar ficció i realitat per les grans similituds conceptuals que el poder (governs, multinacionals, bancs, mitjans de comunicació, etc.) ha desenvolupat en relació a la filosofia del Gran Germà. La versió teatral del llibre, adaptada per Michael Gene Sullivan i dirigida per Victor Alvaro, té com a millor virtut la fidelitat al seu esperit, contingut i impacte. No era pas una tasca fàcil. De fet, la primera part de l’espectacle camina sobre un terreny una mica feixuc, degut a la naturalesa pròpia de la història (concebuda com a novel·la). Però, tant la dramatúrgia com la posada en escena han trobat prou recursos com per no sucumbir en la seva densitat. No obstant, un cop que apareix el personatge de Carles Canut (O’Brian), l’obra vola veritablement amb vida pròpia fins el seu esfereïdor final. La gran quantitat d’idees suggerents que conté el relat (i que l’adaptació respecta), com la novaparla, la policia del Pensament o els pensacrims, dóna per reflexionar tot el que vulguem; i això és tan sa com necessari a la vida i al teatre. Actualment, per desgràcia, les crítiques al sistema dibuixades per Orwell són, en essència, una realitat (tot i que molt més subtils i sofisticades), i, per tant, el seu visionat (o la seva lectura) és, ara més que mai, imprescindible.

Víctor Álvaro serà el gran culpable que el 1984 que es representa a l’Almeria Teatre, acabi sent un dels èxits de la temporada. No li resto mèrits dient que treballa amb molt bon material (Orwell/Sullivan/Baulenas), perquè la posada en escena és a l'alçada del text, de l'adaptació i de la traducció. Està al mateix nivell un repartiment que sap des del primer minut entendre la proposta coreogràfica i que va guanyant pes a mida i mesura que va avançant l’espectacle. Vull ressaltar el bon treball d’Andreu Rifé, que la posada en escena redueix, pràcticament, a un bust parlant i que, tot i així, construeix un personatge versemblant, per humà i contradictori. Carles Canut, sicari de luxe del Gran Germà, faria les delícies de George Orwell.

Basada en la novel·la emblemàtica de George Orwell, 1984 ens porta la història de Winston Smith. Pot ser un treball una mica difícil transformar-ho en obra de teatre. Tot i així s'ha sortit força bé.

Amb una posada en escena que va directament al gra, ens relata la part final de la novel·la. La conspiració cap a un règim totalitari anomenat "Gran Hermano". La part del personatge rebel i dels fets que ho fa visible, així com la desesperació fins arribar al final és el millor de l’obra.

La duresa de l’interrogatori i la imatge dels actors et situa sense cap problema en la història. I el paper de Carles Canut amb una actuació freda és un dels punts guanyadors de l’obra.

Ens trobem amb una gran obra, encara que el treball dels actors no acaba de ser contundent. La interpretació del paper principal no acaba amb el dramatisme en les situacions que necessita. Els moments de dolor per les descarregues elèctriques no te les pots creure del tot.

S'ha de dir que és una novel·la molt difícil a l'hora de portar-ho a teatre i el treball d'adaptació es magnífic.

més...