Iván F. Mula

Després de l’èxit d’Ovelles, existia una certa expectació per veure la nova obra escrita i dirigida per Carmen Marfà i Yago Alonso i, vist el resultat, ja podem dir que no han decebut. Instruccions per enterrar a un pare té alguns elements en comú amb l’espectacle anterior: la família com a eix central del conflicte, la mort com a punt de partida, un sentit de l’humor una mica absurd i l’element econòmic com a drama del nostre context actual. En aquest cas, però, la proposta opta per l’humor negre, dotant la història d’un divertit mal rotllo que és on resideix, en gran part, la seva originalitat. D’aquesta manera, tornen a combinar la comèdia, el drama costumista i una sàtira social […]

Adaptar una novel·la al teatre no és una tasca gens fàcil, especialment, quan es tracta d’un material com el d’El quadern daurat, amb una història que podria donar per fer una minisèrie de 10 episodis a HBO. Cal, per tant, d’entrada, valorar la valentia i l’ambició de Carlota Subirós i aplaudir el notable resultat final, on s’ha sintetitzat el llibre de Doris Lessing de forma equilibrada i efectiva. L’espectacle sap posar en relleu els temes principals de les diverses trames, profunditzar en ells i, sobretot, construir uns personatges tridimensionals, amb les seves llums, ombres i que, com a espectadors, ens importen. Potser el més destacable de la posada en escena és la seva il·luminació que, juntament amb l’escenografia, construeix unes […]

Tot i ser un tema molt delicat, del dolor se’n pot parlar de moltes maneres. Es poden fer aproximacions més tràgiques, optar per un drama realista o, directament, exposar els fets en un marc de teatre documental. Si es tria, en canvi, el camí de la poètica, el risc és major però, quan surt bé, el resultat pot arribar a ser d’una bellesa emocional inigualable. Aquest és el cas de Vespres de la beata verge, un text preciós del dramaturg italià Antonio Tarantino i traduït amb gran destresa, com és habitual en ell, per Albert Arribas. L’obra tracta del dol d’un home que plora la mort del seu fill a la sala d’espera d’un hospital mentre li estan fent l’autòpsia […]

Per totes les coses que es poden dir del que significa viure avui en dia a Barcelona, sembla que les companyies de teatre d’aquí no parlen tant del tema com la realitat demana. Afortunadament, tenim excepcions com La Ruta 40 que, després de tractar el turisme a la recent Reiseführer, posa el focus ara en la gent local; més concretament, la del sector artístic i la seva precarietat, mantenint la ciutat com escenari i gairebé com un personatge més de l’espectacle. Dirigida per Sergi Torrecillas, que se’n surt notablement del seu debut en aquesta tasca, la proposta és fresca, àcida i intel·ligent. Com a sàtira del món teatral resulta molt divertida i crítica, malgrat que, a causa del gran nombre […]

Ara que ja portem un parell de dècades on el teatre català li ha perdut la por a la ciència-ficció (des dels inicis de Javier Daulte a una nova generació d’autors com Marc Angelet, Alejo Levis, Roc Esquius o Clàudia Cedó, entre d’altres), resulta evident que el gènere cada vegada focalitza més en temes concrets. En aquest Demà, per exemple, la dramaturga Helena Tornero ens parla de l’amor a través d’un nou i aparentment infalible sistema per trobar parella en un context de futur distòpic. Evidentment, aquest mecanisme social amaga una part molt fosca que, a poc a poc, anirem descobrint. Dirigida per Aleix Fauró, el muntatge resulta elegant i misteriós, i sap captar molt bé l’interés dels amants del […]