Adaptar una novel·la al teatre no és una tasca gens fàcil, especialment, quan es tracta d’un material com el d’El quadern daurat, amb una història que podria donar per fer una minisèrie de 10 episodis a HBO. Cal, per tant, d’entrada, valorar la valentia i l’ambició de Carlota Subirós i aplaudir el notable resultat final, on s’ha sintetitzat el llibre de Doris Lessing de forma equilibrada i efectiva. L’espectacle sap posar en relleu els temes principals de les diverses trames, profunditzar en ells i, sobretot, construir uns personatges tridimensionals, amb les seves llums, ombres i que, com a espectadors, ens importen. Potser el més destacable de la posada en escena és la seva il·luminació que, juntament amb l’escenografia, construeix unes imatges de gran bellesa que bé poden recordar els quadres d’Edward Hopper.
Una fantàstica Nora Navas suporta el muntatge sobre les seves espatlles amb audàcia i una gran fortalesa interpretativa. La resta del repartiment tampoc es queda enrere, aportant cadascú el seu granet de sorra a aquest trencaclosques que expliquen diverses vides, complexos conflictes polítics i la idiosincràsia de tota una època. Potser l’únic problema de la proposta és que no tots els fragments enganxen generant el mateix interès i que, tot i que la seva maquinària narrativa funciona, no aconsegueix emocionar tal com alguns moments dramàtics sembla que demanen. En qualsevol cas, estem davant d’un exercici a l’alçada de les seves aspiracions que cala dins del públic i, per tant, d’alguna manera, t’emportes l’obra a casa (qualitat que, en temps del consumir i oblidar, cada vegada resulta menys freqüent).