Tot i ser un tema molt delicat, del dolor se’n pot parlar de moltes maneres. Es poden fer aproximacions més tràgiques, optar per un drama realista o, directament, exposar els fets en un marc de teatre documental. Si es tria, en canvi, el camí de la poètica, el risc és major però, quan surt bé, el resultat pot arribar a ser d’una bellesa emocional inigualable. Aquest és el cas de Vespres de la beata verge, un text preciós del dramaturg italià Antonio Tarantino i traduït amb gran destresa, com és habitual en ell, per Albert Arribas. L’obra tracta del dol d’un home que plora la mort del seu fill a la sala d’espera d’un hospital mentre li estan fent l’autòpsia al cadàver. Amb una fúria inicial trepidant, a través del protagonista coneixerem la història que ha avocat en aquest tràgic final. Jordi Prat i Coll ha sabut mesurar amb gust exquisit el ritme, la lírica, l’enuig i la tristesa que conté aquest text de gran contundència i bellesa. Cal dir que tot plegat no podia tenir un millor vehicle per ser explicat que l’actor Oriol Genís que es marca una interpretació antològica, memorable i aclaparadorament humana com poques es veuen en un escenari. Potser la peça té moments opacs, no precisament fàcils de seguir, però la seva força sentimental, densa i elevada, li aporta un toc màgic que la converteix en una experiència hipnòtica, profunda i inoblidable.
Enllaç copiat!